Imatge del dia:

Alice's Mirror, de Duane Michals.

M'encanta. Disfruteu-la:

Com dèiem ahir......

Retorno amb la mateixa expressió que va utilitzar Luis de León quan va tornar a la Universitat de Salamanca després de varis anys a la presó. Jo no he estat a la presó, però aqui estic de nou, no sé per quant temps, però quan vaig començar això vaig tenir molt clar que no escriuria si el cos no m'ho demanava, i fins ara així ha estat.




Així doncs, retorno amb una recomanació (de moltes que en podria fer durant aquest temps, i que aniré comentant) cinèfila:



4 MESES, 3 SEMANAS, 2 DÍAS

Aquesta pel·lícula forma part d'un projecte més ampli anomenat "Relatos de las edad de oro" , on l'intenció és retractar, de forma subjectiva mitjançant els seus protagonistes, els últims moments del comunisme a Rumania.
Intensa de principi a fi, t'atrapa en el seu joc i et fa partícep de les emocions que experimenta la protagonista.

"Diga'm quins són els teus records i et diré qui ets." El psicòleg i psicoterapeuta Patrick Estrade ens proposa un sistema de coneixement d'un mateix totalment inèdit, mitjançant el seu mètode d'anàlisi i d'interpretació dels records d'infantesa. Mediadors privilegiats del nostre món interior i en gran mesura del nostre inconscient, els nostres records orienten les nostres accions, inclinen les opcions que escollim, influencien el nostre destí. Tanmateix, s'han de saber escoltar i entendre. L'autor ens convida al fil d'aquestes pàgines a provar concretament el seu mètode, confiant-nos els seus propis records, l'anàlisi que n'ha fet i les conclusions que n'ha pogut treure. Els nostres records, tant si són feliços com desgraciats, ens guien i ens acompanyen tota la vida, inclinen la balança de les nostres eleccions, ens diuen com som i qui som... "La vida no és allò que s'ha viscut, sinó el que recordes i com ho recordes"
A part, és molt interessant el seu raonament sobre aquelles contradiccions que es donen en l'aprenentatge que rebem durant l'infantesa sobre el món que ens envolta, i com ho apliquem al convertir-nos en adults que han d'afrontar un entorn sovint hostil amb les eines que se'ns han ofert, i que no sempre són útils tal i com ens han ensenyat a utilitzar-les... ja que tot allò que hem aprés i que no ens serveix, o que només ens provoca més dolor, més patiment, hauriem d'aprendre a desaprendre-ho, tal i com ell diu: "El que asume su vida no puede ser inocente. Ser adulto es asumir tu culpabilidad", és una de les maletes de les que ens hauríem de desfer, per poder caminar sense tant pes. Ja ho deia Freud: "El sentit de culpabilitat és el problema principal de l'evolució de la cultura". I tenia raó.

Aquest bon home va ser descobert gràcies a una Contra de La Vanguardia que vaig trobar tot fent un café al bar de mores del costat de la feina, i que va ser arrancada sense contemplacions (no tenia temps de comprar-ne una per mi, i sincerament, en la balança moral pesava més tenir l'article que complir els criteris ètics). Investigant una miqueta, vaig descobrir que l'individu en qüestió ha escrit un llibre anteriorment, que també recomano..............


"Vivir es resolver problemas. Esta guía práctica, que se lee como una novela, le lleva de la mano y le enseña a resolver los suyos: cómo salir a flote de las dificultades, cómo comprender sus debilidades y errores y, por último, cómo actuar para no volver a las andadas. Un fiel compañero de viaje que le ayudará a sortear los obstáculos para lograr tener una existencia feliz."

"Cómo se llega, poco a poco, a mezclarlo todo. ¿Curar el qué, curar a quién? ¿Qué es la neurosis? Los padres. Tener razón y no tenerla. El chantaje. El terrorismo psicológico. Las rupturas. El cambio. Volver a dar un sentido al presente. La vida en dientes de sierra: ¡peligro! Ilusiones y desilusiones. Paradoja y contradicciones. Distancia, proximidad y término medio. Ganas y falta de ganas. Atención previsora y atención interventora. Cinismo, burla y lo irrisorio. Tomarse en serio. El juego. Intención y decisión. Escucharse para decidir. Encontraremos nuestro verdadero lugar. Aprender a molestar a los demás. Asumir nuestros problemas sin resolver. Sentido de la vida y fuerza de carácter. La sensibilidad. La espontaneidad. La inteligencia de las cosas. Encontrar nuestro Yo. Resolver lo imposible. Atreverse."

Yo soy yo. Tú eres tú.

Yo no estoy en este mundo para llenar todas tus expectativas.

Y sé que tú no estás en este mundo para llenar todas las mías.

Porque yo soy yo y tú eres tú.

Y si, por casualidad, tú y yo nos encontramos, es hermoso.

Y, cuando encontrándonos, no nos encontramos, no hay nada que hacer.

Fritz Perls

Mirem una miqueta enrere... tot el que hem viscut, tal i com ens hem i ens han vist, ha deixat en nosaltres una petjada a modo de tendències, creences, valors, inseguretats i pors. Us suggereixo que us deixeu endur per la retrospecció i reflexioneu una miqueta sobre el vostre record infantil, i, per a vosaltres, mireu amb quin dels següents relats us identifiqueu més (pot haver-n'hi més d'un)....

Punt U:

Els U van ser bons nens i bones nenes. Van aprendre a portar-se bé, a ser responsables i correctes als ulls dels demés. Recorden haver sigut criticats durament i com a conseqüència van aprendre a controlar-se a fons amb l'objectiu d'evitar cometre errors que poguessin ser detectats pels demés. Assumeixen d'una forma natural que tothom comparteix el seu desig d'automillora i a vegades se senten frustrats pel que consideren una falta de caràcter moral en els demés.

Punt Dos:

Els dos s'aproximen a la gent com si busquessin una resposta a la pregunta interior: Els hi agradaré? Tenen una necessitat imperiosa d'afecte i aprovació, desitgen ser estimats, protegits i sentir-se importants en la vida dels demés. Eren nens que es guanyaven l'amor i la seguretat satisfent les necessitats dels demés. Com a estratègia de búsqueda d'aprovació, els Dos desenvolupen un radar personal exquisit per detectar canvis d'humor i preferències.

Punt Tres:

Els Tres van ser nens que rebien recompenses pels seus èxits. Recorden que al tornar de l'escola se'ls hi preguntava com ho havien fet enlloc de com es trobaven. Es recompensava l'actuació i l'imatge, en lloc de les conexions emocionals o el compromís amb els demés. Al ser estimats pels seus èxits, van aprendre a reprimir les seus pròpies emocions i a centrar la seva atenció en adquirir estatus que els garantitzés l'amor. L'idea era treballar dur per aconseguir reconeixement, adoptar el paper de líder i guanyar. Era important eludir el fracàs, donat que només els guanyadors eren dignes d'amor.

Punt Quatre:

Els quatre recorden haver sigut abandonats en la seva infància i, com a resultat, pateixen una sensació de carència i de pèrdua. La seva realitat interna es veu reflexada en el prototip literari del romàntic tràgic, que tot i haver aconseguit reconeixement i èxit material, es manté anhelant de l'amor perdut, l'amor impossible, un amor futur i una visió de la felicitat que només pot ser satisfeta per l'amor.

Punt Cinc:

De nens, els Cinc es van sentir invadits; les parets del castell van ser assaltades i la seva privacitat va ser violada. La seva defensa estratègica consisteix en retirar-se, en minimitzar el contacte, simplificar les seves necessitats i fer el que puguin per protegir el seu espai privat. Els Cinc diuen inventar elaborats sistemes per crear una distància segura, donat que si algú s'apropa massa, perden la seva principal defensa. En conseqüència, els cinc es conformen amb el que tenen al seu abast, abans d'arriscar-se a abandonar la seguretat de les parets de casa seva.

Punt Sis:

De joves, els Sis van perdre la fe en l'autoritat. Recorden haver temut a les persones que tenien poder sobre elles i haver sigut incapaços d'actuar per elles mateixes. Aquests records han prosseguit en la vida adulta en qualitat de sospita de les motivacions dels demés; per aliviar aquesta inseguretat, els Sis tracten o bé de trobar una figura protectora sòlida o d'anar en contra de l'autoritat, assumint la postura d'advocat del diable. El desig de trobar un líder i de brindar lleialtat a una organització protectora, com l'Església, la companyia o l'universitat, coexisteixen amb la desconfiança davant la jerarquia autoritària.

Punt Set:

Els Set, sense aparentar preocupació, s'apropen a les persones per intentar atraure-les i desarmar-les amb el seu encant. A l'enfrontar-se a una infància atemoritzant, els nens Set van diluïr la seva por escapant cap a les infinites possibilitats de l'imaginació. Els Set no mostren ansietat. No semblen espantats. Tendeixen a ser alegres i jovials, generalment addictes a la planificació i a la diversió. Aquest és el punt de Peter Pan, del Puer Aeternus, l'eterna criatura.

Punt Vuit:

Els vuit descriuen una infància combativa, on els forts eren respectats i els dèbils no. A l'esperar trobar-se en desavantatge, els Vuit van aprendre a protegir-se, arribant a desenvolupar una exquisita sensibilitat per a les intencions negatives dels demés. Els vuit es veuen a si mateixos com a protectors.

Punt Nou:

Els Nou van ser nens que es van sentir ignorats durant la seva infància. Recorden que quan parlaven, molt poques vegades se'ls escoltava i les necessitats dels demés eren més importants que les pròpies. Els Nou es van endormiscar, en el sentit que van desviar l'atenció dels seus verdaders desitjos i van començar a preocupar-se de petites comoditats i substituts de l'amor. A l'adonar-se que les seves prioritats probablement no serien considerades, van aprendre a anestesiar-se, a desviar la seva energia de les prioritats i a oblidar-se de sí mateixos.

A continuació, us adjunto un link on trobareu un test que us dirà quin o quins són els vostres Eneatipus predominants (que evidentment cada un té el seu nom, que no he posat per no predisposar) . Tot i això, jo us recomano que feu aquest petit exercici de reflexió abans de fer el test, i penseu una mica en com van ser els vostres inicis com a "personetes" que encaraven un món canviant, i a vegades, una mica hostil, i, sobretot, quina part d'aquell "nen", d'aquella "nena" atemorida, endormiscada, perduda encara utilitzo, quins valors, quines creences irracionals encara conservo. Com m'ha influït la meva infància en la forma com he estructurat la meva personalitat "adulta" i "equilibrada"? Quines estratègies d'afrontament vaig aprendre que encara utilitzo? I també, i d'aquí que hagi picat a mà tots els tipus... la forma com jo crec que sóc, com crec que em comporto, és la mateixa que projecto als demés, és la mateixa que els demés veuen en mi?

http://www.personarte.com/test.htm

Post-concert d'aquests senyors, he decidit que mereixen, com a mínim, un segon post... Té algo aquesta cançó que m'enganxa, sabeu com quan et quedes en estat de "trance" i t'inmerses completament en una activitat? No sé quin psicòleg ressaltava l'importància d'aquests moments, en els que "aparentment" no estàs fent "res", ja que concentres tota la teva atenció en una activitat concreta. Ell en deia algo així com estats de "consciència total" en els que tot tu t'enfoques a una tasca determinada, i en aquell moment no hi ha consciència del temps, de l'espai, ni de tu mateix. Són els moments que vivim amb plenitud, tot i que potser no acabem de ser conscients dels fets contextuals, als que habitualment donem tanta importància. Que paradoxal tot plegat.

...¿Por qué nos interesa tanto saber sobre nosotros mismos?

Uno de los motivos es la simple curiosidad: el modo en que funciona la mente y los sufrimientos es interesante. ¿Por qué veo las cosas de esta forma? ¿Por qué siento de esta forma y los demás de otra? ¿Por qué mi amigo ante la misma situación se enfada y yo me deprimo? Es interesante considerar estas cosas y también lo es comentarlo con los demás.

Un segundo motivo es práctico: nuestras vidas estan llenas de sufrimiento. Dolor físico, esperanzas perdidas, molestias y retrocesos ridículos, gente que nos trata desconsiderablemente, etc, son cosas que nos hacen sufrir. Una reacción habitual al sufrimiento es quejarse de las circunstancias exteriores. Si no me doliera la espalda, si el contratista hubiera cumplido, si los transportes no se retrasaran tanto, si la gente conociera mi genio y mi encanto, entonces realmente sería feliz. A medida que nos vamos conociendo, nos damos cuenta de que aunque existen molestos acontecimientos externos, nosotros creamos innecesariamente una gran parte de nuestro sufrimiento. Si no hubiera cargado con objetos pesados en mala posición, si no hubiera establecido fechas límite tan estrechas, si dejara el trabajo diez minutos antes para no estar tan apretado de tiempo, si no deseara tanto la aprobación de los demás, me ahorraría mucho sufrimiento. ¿Qué hay en el seno de mi personalidad que me impacienta y con tanta frecuencia me causa sufrimiento en un mundo que lleva su propio ritmo? ¿Por qué mi tipo me hace sobrevalorar la aprobación de los demás, aunque intelectualmente comprenda que no es algo tan importante?...

Helen Palmer

El Eneagrama

El terme Eneagrama va ser introduït per G.I. Gurdjieff, un pioner en l'adaptació dels Ensenyaments espirituals orientals per tal que es poguessin aplicar avui als occidentals. Gurdjieff, conscient de l'inútil patiment creat per errors de la nostra pròpia personalitat, ensenyava que cada u de nosaltres posseïa un "tret característic" que constituïa l'eix central al voltant del qual giraven els aspectes erronis de la nostra personalitat. Si poguessim conèixer aquest tret característic, la tasca de comprendre i transcendir aquests aspectes enganyosos de la nostra personalitat (o falsa personalitat, com la denominava ell, donat que gran part d'ella, més que ser elegida lliurement, se'ns havia inculcat durant l'infància) seria molt més eficaç...

Cal ser conscient, però, que tot i que l'estructura cognitivo/emocional de l'Eneagrama de la personalitat pot ser una guia molt útil per comprendre i transformar les nostres personalitats, no és la Veritat, no és la realitat de la manifestació del dia a dia del nostre ser. Es tracta d'una teoria de la personalitat. El sistema de personalitat de L'Eneagrama va més enllà dels enfocs convencionals al recordar-nos que sovint vivim en un món il·lusori a l'utilitzar defenses que ja no necessitem, fet pel qual confonem amb la realitat idees i sensacions sobre la realitat. Si l'utilitzem tenint això en compte, el sistema es pot convertir en una excelent eina. Utilitzat com a substitut de l'observació real de nosaltres mateixos i dels demés, el sistema de l'Eneagrama, com qualsevol sistema conceptual, pot degenerar en un altre manera d'estereotipar-nos a nosaltres i als demés, d'aconseguir que la via li·lusòria prossegueixi en un somni despert.

Algunes imatges més.....

Central Park des del Rockefeller Center....

Alguns moments frikis............

Al pont de Brooklyn......... mirant-me amb cara de: véns o què??

Passat el pont... la vista des de Brooklyn Heighs.... ha valgut la pena caminar, no?

El Rockefeller Center, amb el Radio City Music Hall en priper pla....

Juguem continuament: a jocs de poder, jocs sexuals, jocs de parella, jocs de competició i jocs amb els nostres amics, etc. Des de concursos d'estatus fins a combats de parella letals passant pels jocs de flirteig. Què hi ha de conscient, i d'inconscient en tots aquests jocs en els que som partíceps? Sabem del cert quina serà la conseqüència de les nostres accions abans de durles a terme? Berne opina que la majoria de cops, així és, i la majoria de vegades les conseqüències no ens beneficien directament. Però hi continuem, ens hi aferrem sense saber quin control tenim sobre el paper que representem a la vida.

Recomanació d'avui: jocs en els que participem, d'Eric Berne, un psiquiatre que va iniciar amb aquest llibre una pionera forma de fer teràpia: l'Anàlisi Transaccional, que pels qui no sapigueu de què va, només us explicaré que es tracta d'un mètode de psicoteràpia centrat en la simplicitat de les seves explicacions, sense grans tecnicismes, però amb probada eficàcia per a la resolució de conflictes sistèmics (familiars) i pel creixement personal.

A nivell funcional, pretén analitzar la forma com les persones interactuen entre si, mitjançant transaccions psicològiques, amb els seus estats de jo Pare, Adult i Nen, aprenent a utilitzar el primer per a donar "afecte" i "cura" als demés, el segon per a individualitzar-nos i el tercer per a buscar i rebre aquest afecte i cura, tant en la nostra interacció amb els demés, com amb nosaltres mateixos, creixent de forma que els meus tres "jo" evolucionin de forma integradora, i paral·lela.

A nivell profund, i això és el que jo trobo molt interessant, ens facilita poder deixar el guió psicològic que decidim en l'infància sota l'influència de les figures parentals i d'autoritat, que va ser necessari per a sobreviure però que podem encara estar seguint de forma inconscient. Al deixar el guió, deixem també de jugar els jocs psicològics que el reforcen, podent aleshores utilitzar integradorament la nostra capacitat de pensar, sentir i actuar, i poder viure una vida amb més plenitud.

Aquest llibre va molt lligat a un altre, que també comentaré més endavant: L'Eneagrama, que explica els tipus de personalitat basant-se en les experiències viscudes, tenint com a premisa bàsica el fet que tenim un substrat bàsic quan naixem, però que seran les influències que rebem de les figures d'autoritat les que ens faran agafar un paper o un altre en la nostra vida. Un paper que buscarem satisfer en totes les relacions que tindrem. Qui no ha conegut el/la típic/a que es passa el dia queixant-se, a qui tot li va malament, que cada relació que té està condemnada al fracàs? I la típica que només sap buscar-se nòvios que acaben resultant ser uns cabrons? Tots adoptem un paper, i buscarem les situacions en les quals es corrobori aquesta interpretació. D'aquesta manera, si el meu paper és de víctima, ja me n'encarregaré suficientment d'aconseguir els motius per fer-me'n, de trobar-me en les situacions que em permetin reforçar aquesta postura que he triat representar. Quin control tenim sobre les nostres decisions, sobre el que ens passa, sobre l'interpretació que tenim del que ens envolta?

Quin control inconscient tenim sobre nosaltres mateixos? Només la consciència del perquè, de l'on, la consciència de voler trencar amb aquests jocs psicològics ens aportaran una miqueta més de llibertat sobre les nostres decisions, i sobretot, sobre els nostres sentiments i els orígens de les nostres pors.

"Tanto si crees que puedes como si no, tienes toda la razón del mundo".

Avui... només una foto, no fa temps ni res..... recordeu aquest piercing? Era una arma de destrucció massiva xD

boomp3.com

Avui, buscant informació per Psicofarmacologia, concretament sobre les nostres amigues Benzodiacepines, he preguntat al senyor Google totpoderós a veure què podia trobar, i m'he sorprés a mi mateixa quan la primera pàgina que m'ha mostrat era de tal calibre: http://www.tavad.com/?gclid=CJXd552fr48CFQ2wQwodbnEQTA

Per als vagos que no heu entrat i que no entrareu, deixeu-me informar-vos es tracta d'una pàgina de tractaments avançats de l'addicció, és a dir, de tractaments de desintoxicació. I jo em pregunto, com pot ser que si poses al buscador el nom d'una droga tant socialment acceptada, legal i consumida com són els tranquilitzants menors (que es recepten com si fossin caramels per la tos) la primera pàgina que et surti t'informi dels tractaments per desintoxicar-te? És que ens estem tornant tots bojos o què? (Que si, ja sé que és un enllaç patrocinat, però es que no els hi importa a les industries farmacèutiques que el primer enllaç ja t'informi dels estragus que provoca el seu producte? O es que estan tant segurs del seu poder d'influència i de la seva implantació al mercat de la drogadicció que no hi veuen perill en que la gent conegui els efectes secundaris? O és que potser donen per suposat que la gent no s'informa?) .
És increïble intentar ser conscient de fins a quin punt vivim en una societat intoxicada, és més, en una societat ADDICTE. I aquí no només em refereixo a drogues exògenes, sinó a drogues emocionals. Aquest és un tema que podria donar per dos o tres tesis doctorals, però intentaré exposar les meves idees de la forma més breu i concisa possible.
Vivim en la societat del: "ja, aquí i ara" i això ho arrosseguem des que naixem fins que morim, i ho apliquem a tots els aspectes de la nostra vida. Vivim amb la consciència que el temps és limitat, que ens atrapa, i alhora tenim el "carpe diem" tant assimilat que sembla que ens persegueixi un trailer a cada minut. Aquesta visió provoca que tot petit obstacle que aparegui en les nostres vides tinguem la necessitat ja quasi entranyosa d'eliminar-lo inmediatament, saltar-lo, obviar-lo i a por otra cosa mariposa. Tant si es tracta de superar un conflicte o desengany amorós, com encarar el dolor d'una pèrdua, com no poder dormir o estar cansats... En Wijis, gran home, sempre ens deia, amb el seu accent holandès: "Somos extranjeros para nuestro cuerpo" i tenia tota la raó. Que la nòvia ens ha deixat? Tranquil, vés al psiquiatre (o al metge de capçalera, ara és igual ja, vinga!) i un xute de Prozac te la treurà del cap. Que no puc dormir? No problem, la nostra metge de tota la vida segur que no té cap inconvenient en receptar-nos un bon xute d'ansiolític, que ens deixarà com els zombis del Romero durant una bona estona. Ara, jo em pregunto, no seria més lògic, sa, natural, aprendre a escoltar una mica més al nostre cos, el que ens demana, i també el que no ens demana? Perquè ho sento, però si jo em passo tot el dia mirant la tele, si l'únic exercici que faig al dia és anar movent el cul de seient en seient (casa-cotxe-feina-cotxe-casa) com puc esperar que a les 12 de la nit caigui rendit de cansament al llit? On està escrit que hem de dormir tots les mateixes hores? Ens han inflat tant el cap de tonteries i generalitzacions absurdes que preferim omplir-nos el cos de porqueries abans de plantejar-nos què estem fent malament, o que potser no som tots iguals. Com diu la meva professora de Psicofarmacologia (amb ella d'aquí al club de la comedia): "Fingir ansietat és més fàcil que fingir un orgasme" Ole. Així com afegeix: "Que no tenim son? Ja veus quin problema. Hi ha mil perversions a les que dedicar-se". I jo li dóno la raó. Tens dos opcions, superar els petits obstacles a cop d'indústria farmacèutica, o pensar que: el dolor existeix, però passa, que l'insomni no és una malaltia, sinó un símptoma, i que tots, absolutament tots, des dels principis dels temps, hem tingut alguna vegada mal de cap, hem sentit que no podíem dormir, o hem tingut ganes d'engegar-ho tot a la merda, i que tanta pressa tenim per unes coses, i tant poca pel que realment importa. Sinó, acabes anant per la vida com un zombi, sense ansietat no patològica, i, citant per últim cop a la Farmacòloga i Psicòloga: "Recordeu el conte del Juan sin miedo?.... Doncs aquest era un psicòpata".

Voldria escriure una paraula que ho resumís tot, que ho encabís tot , que em facilités el dia a dia, que en ella es reflexessin les alegries, els patiments, les angoixes i les expectatives, l'ànsia i l'esperança. Voldria recordar més sovint el que he oblidat, i oblidar tot allò que no vull reviure. Sovint voldria desaparèixer, sentir-me petita, minúscula, emmascarar-me amb les gotes de pluja mentre sento que es fonen amb mi. D'altres, voldria veure'm enorme, que tothom notés que hi sóc, que sapiguessin que tinc molt a dir. Però voldria, per sobre de tot, sentir l'equilibri efímer que ens envolta, tenir la consciència per saber que tot acaba, que tot comença, tenir la necessitat de voler-ho, de notar-ho, de sentir-ho, tenir la valentia d'acceptar-ho, la força d'aixecar-me, el valor per viure-ho.

Gran missatge llençat al món a mans d'algun psicòleg frustrat.... Era necessària aquesta foto, extreta de l'oficialment abandonat fotolog, per contextualitzar la meva estada universitària, i sobretot agafar consciència del nivell dels personatges que habiten per la meva facultat... Aquests actes són els que corroboren que els psicòlegs estudiem psicologia per curar-nos....

" L' ego és un mico que salta a través de la selva fascinat pel món dels sentits i que canvia d'un desig a un altre, d'un conflicte a un altre, d'una idea centrada en ella mateixa a la següent.
Si l'amenaces, realment tem per la seva vida.
Deixa escapar aquest mico, deixa escapar els sentits,
deixa escapar els desitjos, deixa escapar els conflictes,
deixa escapar les idees, deixa escapar la ficció de la vida i de la mort.
Queda't al centre, al bell centre, simplement observant.
I després oblida que ets al centre."

....Oh well I don´t mind, you don´t mind
Coz I don´t shine if you don´t shine
Before you go
Tell me what you find when you read my mind...