Mirem una miqueta enrere... tot el que hem viscut, tal i com ens hem i ens han vist, ha deixat en nosaltres una petjada a modo de tendències, creences, valors, inseguretats i pors. Us suggereixo que us deixeu endur per la retrospecció i reflexioneu una miqueta sobre el vostre record infantil, i, per a vosaltres, mireu amb quin dels següents relats us identifiqueu més (pot haver-n'hi més d'un)....

Punt U:

Els U van ser bons nens i bones nenes. Van aprendre a portar-se bé, a ser responsables i correctes als ulls dels demés. Recorden haver sigut criticats durament i com a conseqüència van aprendre a controlar-se a fons amb l'objectiu d'evitar cometre errors que poguessin ser detectats pels demés. Assumeixen d'una forma natural que tothom comparteix el seu desig d'automillora i a vegades se senten frustrats pel que consideren una falta de caràcter moral en els demés.

Punt Dos:

Els dos s'aproximen a la gent com si busquessin una resposta a la pregunta interior: Els hi agradaré? Tenen una necessitat imperiosa d'afecte i aprovació, desitgen ser estimats, protegits i sentir-se importants en la vida dels demés. Eren nens que es guanyaven l'amor i la seguretat satisfent les necessitats dels demés. Com a estratègia de búsqueda d'aprovació, els Dos desenvolupen un radar personal exquisit per detectar canvis d'humor i preferències.

Punt Tres:

Els Tres van ser nens que rebien recompenses pels seus èxits. Recorden que al tornar de l'escola se'ls hi preguntava com ho havien fet enlloc de com es trobaven. Es recompensava l'actuació i l'imatge, en lloc de les conexions emocionals o el compromís amb els demés. Al ser estimats pels seus èxits, van aprendre a reprimir les seus pròpies emocions i a centrar la seva atenció en adquirir estatus que els garantitzés l'amor. L'idea era treballar dur per aconseguir reconeixement, adoptar el paper de líder i guanyar. Era important eludir el fracàs, donat que només els guanyadors eren dignes d'amor.

Punt Quatre:

Els quatre recorden haver sigut abandonats en la seva infància i, com a resultat, pateixen una sensació de carència i de pèrdua. La seva realitat interna es veu reflexada en el prototip literari del romàntic tràgic, que tot i haver aconseguit reconeixement i èxit material, es manté anhelant de l'amor perdut, l'amor impossible, un amor futur i una visió de la felicitat que només pot ser satisfeta per l'amor.

Punt Cinc:

De nens, els Cinc es van sentir invadits; les parets del castell van ser assaltades i la seva privacitat va ser violada. La seva defensa estratègica consisteix en retirar-se, en minimitzar el contacte, simplificar les seves necessitats i fer el que puguin per protegir el seu espai privat. Els Cinc diuen inventar elaborats sistemes per crear una distància segura, donat que si algú s'apropa massa, perden la seva principal defensa. En conseqüència, els cinc es conformen amb el que tenen al seu abast, abans d'arriscar-se a abandonar la seguretat de les parets de casa seva.

Punt Sis:

De joves, els Sis van perdre la fe en l'autoritat. Recorden haver temut a les persones que tenien poder sobre elles i haver sigut incapaços d'actuar per elles mateixes. Aquests records han prosseguit en la vida adulta en qualitat de sospita de les motivacions dels demés; per aliviar aquesta inseguretat, els Sis tracten o bé de trobar una figura protectora sòlida o d'anar en contra de l'autoritat, assumint la postura d'advocat del diable. El desig de trobar un líder i de brindar lleialtat a una organització protectora, com l'Església, la companyia o l'universitat, coexisteixen amb la desconfiança davant la jerarquia autoritària.

Punt Set:

Els Set, sense aparentar preocupació, s'apropen a les persones per intentar atraure-les i desarmar-les amb el seu encant. A l'enfrontar-se a una infància atemoritzant, els nens Set van diluïr la seva por escapant cap a les infinites possibilitats de l'imaginació. Els Set no mostren ansietat. No semblen espantats. Tendeixen a ser alegres i jovials, generalment addictes a la planificació i a la diversió. Aquest és el punt de Peter Pan, del Puer Aeternus, l'eterna criatura.

Punt Vuit:

Els vuit descriuen una infància combativa, on els forts eren respectats i els dèbils no. A l'esperar trobar-se en desavantatge, els Vuit van aprendre a protegir-se, arribant a desenvolupar una exquisita sensibilitat per a les intencions negatives dels demés. Els vuit es veuen a si mateixos com a protectors.

Punt Nou:

Els Nou van ser nens que es van sentir ignorats durant la seva infància. Recorden que quan parlaven, molt poques vegades se'ls escoltava i les necessitats dels demés eren més importants que les pròpies. Els Nou es van endormiscar, en el sentit que van desviar l'atenció dels seus verdaders desitjos i van començar a preocupar-se de petites comoditats i substituts de l'amor. A l'adonar-se que les seves prioritats probablement no serien considerades, van aprendre a anestesiar-se, a desviar la seva energia de les prioritats i a oblidar-se de sí mateixos.

A continuació, us adjunto un link on trobareu un test que us dirà quin o quins són els vostres Eneatipus predominants (que evidentment cada un té el seu nom, que no he posat per no predisposar) . Tot i això, jo us recomano que feu aquest petit exercici de reflexió abans de fer el test, i penseu una mica en com van ser els vostres inicis com a "personetes" que encaraven un món canviant, i a vegades, una mica hostil, i, sobretot, quina part d'aquell "nen", d'aquella "nena" atemorida, endormiscada, perduda encara utilitzo, quins valors, quines creences irracionals encara conservo. Com m'ha influït la meva infància en la forma com he estructurat la meva personalitat "adulta" i "equilibrada"? Quines estratègies d'afrontament vaig aprendre que encara utilitzo? I també, i d'aquí que hagi picat a mà tots els tipus... la forma com jo crec que sóc, com crec que em comporto, és la mateixa que projecto als demés, és la mateixa que els demés veuen en mi?

http://www.personarte.com/test.htm

Post-concert d'aquests senyors, he decidit que mereixen, com a mínim, un segon post... Té algo aquesta cançó que m'enganxa, sabeu com quan et quedes en estat de "trance" i t'inmerses completament en una activitat? No sé quin psicòleg ressaltava l'importància d'aquests moments, en els que "aparentment" no estàs fent "res", ja que concentres tota la teva atenció en una activitat concreta. Ell en deia algo així com estats de "consciència total" en els que tot tu t'enfoques a una tasca determinada, i en aquell moment no hi ha consciència del temps, de l'espai, ni de tu mateix. Són els moments que vivim amb plenitud, tot i que potser no acabem de ser conscients dels fets contextuals, als que habitualment donem tanta importància. Que paradoxal tot plegat.

...¿Por qué nos interesa tanto saber sobre nosotros mismos?

Uno de los motivos es la simple curiosidad: el modo en que funciona la mente y los sufrimientos es interesante. ¿Por qué veo las cosas de esta forma? ¿Por qué siento de esta forma y los demás de otra? ¿Por qué mi amigo ante la misma situación se enfada y yo me deprimo? Es interesante considerar estas cosas y también lo es comentarlo con los demás.

Un segundo motivo es práctico: nuestras vidas estan llenas de sufrimiento. Dolor físico, esperanzas perdidas, molestias y retrocesos ridículos, gente que nos trata desconsiderablemente, etc, son cosas que nos hacen sufrir. Una reacción habitual al sufrimiento es quejarse de las circunstancias exteriores. Si no me doliera la espalda, si el contratista hubiera cumplido, si los transportes no se retrasaran tanto, si la gente conociera mi genio y mi encanto, entonces realmente sería feliz. A medida que nos vamos conociendo, nos damos cuenta de que aunque existen molestos acontecimientos externos, nosotros creamos innecesariamente una gran parte de nuestro sufrimiento. Si no hubiera cargado con objetos pesados en mala posición, si no hubiera establecido fechas límite tan estrechas, si dejara el trabajo diez minutos antes para no estar tan apretado de tiempo, si no deseara tanto la aprobación de los demás, me ahorraría mucho sufrimiento. ¿Qué hay en el seno de mi personalidad que me impacienta y con tanta frecuencia me causa sufrimiento en un mundo que lleva su propio ritmo? ¿Por qué mi tipo me hace sobrevalorar la aprobación de los demás, aunque intelectualmente comprenda que no es algo tan importante?...

Helen Palmer

El Eneagrama

El terme Eneagrama va ser introduït per G.I. Gurdjieff, un pioner en l'adaptació dels Ensenyaments espirituals orientals per tal que es poguessin aplicar avui als occidentals. Gurdjieff, conscient de l'inútil patiment creat per errors de la nostra pròpia personalitat, ensenyava que cada u de nosaltres posseïa un "tret característic" que constituïa l'eix central al voltant del qual giraven els aspectes erronis de la nostra personalitat. Si poguessim conèixer aquest tret característic, la tasca de comprendre i transcendir aquests aspectes enganyosos de la nostra personalitat (o falsa personalitat, com la denominava ell, donat que gran part d'ella, més que ser elegida lliurement, se'ns havia inculcat durant l'infància) seria molt més eficaç...

Cal ser conscient, però, que tot i que l'estructura cognitivo/emocional de l'Eneagrama de la personalitat pot ser una guia molt útil per comprendre i transformar les nostres personalitats, no és la Veritat, no és la realitat de la manifestació del dia a dia del nostre ser. Es tracta d'una teoria de la personalitat. El sistema de personalitat de L'Eneagrama va més enllà dels enfocs convencionals al recordar-nos que sovint vivim en un món il·lusori a l'utilitzar defenses que ja no necessitem, fet pel qual confonem amb la realitat idees i sensacions sobre la realitat. Si l'utilitzem tenint això en compte, el sistema es pot convertir en una excelent eina. Utilitzat com a substitut de l'observació real de nosaltres mateixos i dels demés, el sistema de l'Eneagrama, com qualsevol sistema conceptual, pot degenerar en un altre manera d'estereotipar-nos a nosaltres i als demés, d'aconseguir que la via li·lusòria prossegueixi en un somni despert.

Algunes imatges més.....

Central Park des del Rockefeller Center....

Alguns moments frikis............

Al pont de Brooklyn......... mirant-me amb cara de: véns o què??

Passat el pont... la vista des de Brooklyn Heighs.... ha valgut la pena caminar, no?

El Rockefeller Center, amb el Radio City Music Hall en priper pla....

Juguem continuament: a jocs de poder, jocs sexuals, jocs de parella, jocs de competició i jocs amb els nostres amics, etc. Des de concursos d'estatus fins a combats de parella letals passant pels jocs de flirteig. Què hi ha de conscient, i d'inconscient en tots aquests jocs en els que som partíceps? Sabem del cert quina serà la conseqüència de les nostres accions abans de durles a terme? Berne opina que la majoria de cops, així és, i la majoria de vegades les conseqüències no ens beneficien directament. Però hi continuem, ens hi aferrem sense saber quin control tenim sobre el paper que representem a la vida.

Recomanació d'avui: jocs en els que participem, d'Eric Berne, un psiquiatre que va iniciar amb aquest llibre una pionera forma de fer teràpia: l'Anàlisi Transaccional, que pels qui no sapigueu de què va, només us explicaré que es tracta d'un mètode de psicoteràpia centrat en la simplicitat de les seves explicacions, sense grans tecnicismes, però amb probada eficàcia per a la resolució de conflictes sistèmics (familiars) i pel creixement personal.

A nivell funcional, pretén analitzar la forma com les persones interactuen entre si, mitjançant transaccions psicològiques, amb els seus estats de jo Pare, Adult i Nen, aprenent a utilitzar el primer per a donar "afecte" i "cura" als demés, el segon per a individualitzar-nos i el tercer per a buscar i rebre aquest afecte i cura, tant en la nostra interacció amb els demés, com amb nosaltres mateixos, creixent de forma que els meus tres "jo" evolucionin de forma integradora, i paral·lela.

A nivell profund, i això és el que jo trobo molt interessant, ens facilita poder deixar el guió psicològic que decidim en l'infància sota l'influència de les figures parentals i d'autoritat, que va ser necessari per a sobreviure però que podem encara estar seguint de forma inconscient. Al deixar el guió, deixem també de jugar els jocs psicològics que el reforcen, podent aleshores utilitzar integradorament la nostra capacitat de pensar, sentir i actuar, i poder viure una vida amb més plenitud.

Aquest llibre va molt lligat a un altre, que també comentaré més endavant: L'Eneagrama, que explica els tipus de personalitat basant-se en les experiències viscudes, tenint com a premisa bàsica el fet que tenim un substrat bàsic quan naixem, però que seran les influències que rebem de les figures d'autoritat les que ens faran agafar un paper o un altre en la nostra vida. Un paper que buscarem satisfer en totes les relacions que tindrem. Qui no ha conegut el/la típic/a que es passa el dia queixant-se, a qui tot li va malament, que cada relació que té està condemnada al fracàs? I la típica que només sap buscar-se nòvios que acaben resultant ser uns cabrons? Tots adoptem un paper, i buscarem les situacions en les quals es corrobori aquesta interpretació. D'aquesta manera, si el meu paper és de víctima, ja me n'encarregaré suficientment d'aconseguir els motius per fer-me'n, de trobar-me en les situacions que em permetin reforçar aquesta postura que he triat representar. Quin control tenim sobre les nostres decisions, sobre el que ens passa, sobre l'interpretació que tenim del que ens envolta?

Quin control inconscient tenim sobre nosaltres mateixos? Només la consciència del perquè, de l'on, la consciència de voler trencar amb aquests jocs psicològics ens aportaran una miqueta més de llibertat sobre les nostres decisions, i sobretot, sobre els nostres sentiments i els orígens de les nostres pors.

"Tanto si crees que puedes como si no, tienes toda la razón del mundo".