La vida, un seguit d'instants que ens obliguem a viure, a aprofitar, a sentir. El món, un caos impertorbable on la realitat ens mostra dia rere dia tot lo insignificants que arribem a ser. Una vida, la teva, l'únic que importa. Un sentiment, la por. Un pensament, les ganes de viure. La veritat, que us trobo a faltar. Fins a quin punt aprofitem la vida, i on és el límit, per no poder acceptar mai les conseqüències, per no adonar-nos que l'egoisme i el dolor s'han endut moments que creies inmòbils, segurs, aquells en els que et recolzaves per tirar endavant.
Fins a quin punt hem de guiar-nos per allò més visceral, més entranyós, més irracional de nosaltres mateixos, i fins a quin punt és necessari racionalitzar la nostra vida, tenint el control, seguint un camí marcat. És potser més fàcil això, però més encertat? On és el límit, el punt de no retorn, el moment en el que acceptem pagar un preu potser massa alt per alguna cosa per la qual volem lluitar? Ens adonem d'aquest preu? No sempre. Però quedar-se amb les ganes, només genera... més ganes, i no sempre de continuar lluitant.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
3 comentarios:
Doncs no, no sé on està aquest límit.
Suposo que deu ser diferent per cada persona...
I això del preu a pagar... a vegades si que preveus les consequiencies de les teves eleccions. I depén de tu triar si pagar aquest preu o no.
Altres vegades és imprevisible, pero grans decisions tenen grans consequencies. Petites decisions tenen petites consequencies.
Al final, el futur està el 50% a les teves mans i l'altre 50% en mans de la resta del món. Que també t'afecten les seves decisions...
M'agradaria fer un comentari més intel·ligent... però no se quin.
hay que arriesgarse :) no te quedes nunca con las ganas, petonets!
No hi ha límit!
Publicar un comentario