Avui... només una foto, no fa temps ni res..... recordeu aquest piercing? Era una arma de destrucció massiva xD

boomp3.com

Avui, buscant informació per Psicofarmacologia, concretament sobre les nostres amigues Benzodiacepines, he preguntat al senyor Google totpoderós a veure què podia trobar, i m'he sorprés a mi mateixa quan la primera pàgina que m'ha mostrat era de tal calibre: http://www.tavad.com/?gclid=CJXd552fr48CFQ2wQwodbnEQTA

Per als vagos que no heu entrat i que no entrareu, deixeu-me informar-vos es tracta d'una pàgina de tractaments avançats de l'addicció, és a dir, de tractaments de desintoxicació. I jo em pregunto, com pot ser que si poses al buscador el nom d'una droga tant socialment acceptada, legal i consumida com són els tranquilitzants menors (que es recepten com si fossin caramels per la tos) la primera pàgina que et surti t'informi dels tractaments per desintoxicar-te? És que ens estem tornant tots bojos o què? (Que si, ja sé que és un enllaç patrocinat, però es que no els hi importa a les industries farmacèutiques que el primer enllaç ja t'informi dels estragus que provoca el seu producte? O es que estan tant segurs del seu poder d'influència i de la seva implantació al mercat de la drogadicció que no hi veuen perill en que la gent conegui els efectes secundaris? O és que potser donen per suposat que la gent no s'informa?) .
És increïble intentar ser conscient de fins a quin punt vivim en una societat intoxicada, és més, en una societat ADDICTE. I aquí no només em refereixo a drogues exògenes, sinó a drogues emocionals. Aquest és un tema que podria donar per dos o tres tesis doctorals, però intentaré exposar les meves idees de la forma més breu i concisa possible.
Vivim en la societat del: "ja, aquí i ara" i això ho arrosseguem des que naixem fins que morim, i ho apliquem a tots els aspectes de la nostra vida. Vivim amb la consciència que el temps és limitat, que ens atrapa, i alhora tenim el "carpe diem" tant assimilat que sembla que ens persegueixi un trailer a cada minut. Aquesta visió provoca que tot petit obstacle que aparegui en les nostres vides tinguem la necessitat ja quasi entranyosa d'eliminar-lo inmediatament, saltar-lo, obviar-lo i a por otra cosa mariposa. Tant si es tracta de superar un conflicte o desengany amorós, com encarar el dolor d'una pèrdua, com no poder dormir o estar cansats... En Wijis, gran home, sempre ens deia, amb el seu accent holandès: "Somos extranjeros para nuestro cuerpo" i tenia tota la raó. Que la nòvia ens ha deixat? Tranquil, vés al psiquiatre (o al metge de capçalera, ara és igual ja, vinga!) i un xute de Prozac te la treurà del cap. Que no puc dormir? No problem, la nostra metge de tota la vida segur que no té cap inconvenient en receptar-nos un bon xute d'ansiolític, que ens deixarà com els zombis del Romero durant una bona estona. Ara, jo em pregunto, no seria més lògic, sa, natural, aprendre a escoltar una mica més al nostre cos, el que ens demana, i també el que no ens demana? Perquè ho sento, però si jo em passo tot el dia mirant la tele, si l'únic exercici que faig al dia és anar movent el cul de seient en seient (casa-cotxe-feina-cotxe-casa) com puc esperar que a les 12 de la nit caigui rendit de cansament al llit? On està escrit que hem de dormir tots les mateixes hores? Ens han inflat tant el cap de tonteries i generalitzacions absurdes que preferim omplir-nos el cos de porqueries abans de plantejar-nos què estem fent malament, o que potser no som tots iguals. Com diu la meva professora de Psicofarmacologia (amb ella d'aquí al club de la comedia): "Fingir ansietat és més fàcil que fingir un orgasme" Ole. Així com afegeix: "Que no tenim son? Ja veus quin problema. Hi ha mil perversions a les que dedicar-se". I jo li dóno la raó. Tens dos opcions, superar els petits obstacles a cop d'indústria farmacèutica, o pensar que: el dolor existeix, però passa, que l'insomni no és una malaltia, sinó un símptoma, i que tots, absolutament tots, des dels principis dels temps, hem tingut alguna vegada mal de cap, hem sentit que no podíem dormir, o hem tingut ganes d'engegar-ho tot a la merda, i que tanta pressa tenim per unes coses, i tant poca pel que realment importa. Sinó, acabes anant per la vida com un zombi, sense ansietat no patològica, i, citant per últim cop a la Farmacòloga i Psicòloga: "Recordeu el conte del Juan sin miedo?.... Doncs aquest era un psicòpata".

Voldria escriure una paraula que ho resumís tot, que ho encabís tot , que em facilités el dia a dia, que en ella es reflexessin les alegries, els patiments, les angoixes i les expectatives, l'ànsia i l'esperança. Voldria recordar més sovint el que he oblidat, i oblidar tot allò que no vull reviure. Sovint voldria desaparèixer, sentir-me petita, minúscula, emmascarar-me amb les gotes de pluja mentre sento que es fonen amb mi. D'altres, voldria veure'm enorme, que tothom notés que hi sóc, que sapiguessin que tinc molt a dir. Però voldria, per sobre de tot, sentir l'equilibri efímer que ens envolta, tenir la consciència per saber que tot acaba, que tot comença, tenir la necessitat de voler-ho, de notar-ho, de sentir-ho, tenir la valentia d'acceptar-ho, la força d'aixecar-me, el valor per viure-ho.

Gran missatge llençat al món a mans d'algun psicòleg frustrat.... Era necessària aquesta foto, extreta de l'oficialment abandonat fotolog, per contextualitzar la meva estada universitària, i sobretot agafar consciència del nivell dels personatges que habiten per la meva facultat... Aquests actes són els que corroboren que els psicòlegs estudiem psicologia per curar-nos....

" L' ego és un mico que salta a través de la selva fascinat pel món dels sentits i que canvia d'un desig a un altre, d'un conflicte a un altre, d'una idea centrada en ella mateixa a la següent.
Si l'amenaces, realment tem per la seva vida.
Deixa escapar aquest mico, deixa escapar els sentits,
deixa escapar els desitjos, deixa escapar els conflictes,
deixa escapar les idees, deixa escapar la ficció de la vida i de la mort.
Queda't al centre, al bell centre, simplement observant.
I després oblida que ets al centre."

....Oh well I don´t mind, you don´t mind
Coz I don´t shine if you don´t shine
Before you go
Tell me what you find when you read my mind...

He viatjat enrere en el pensament - un pensament que s'anava esvaïnt a mesura que avançava - fins a regions remotes, on he buscat a les palpentes alguna sortida secreta només per descobrir que la presó del temps és esfèrica i sense sortides.

Vladimir Nabokov - Parla, memòria

El meu avi, qui per cert, era un gran pensador, em va ensenyar, sense quasi ni adonar-se'n, entre d'altres coses, que el temps no és un factor definitori ni decisiu en les nostres vides a l'hora de realitzar els nostres projectes, a l'hora de superar-se i decidir intentar-ho tot, a l'hora de perdre la por al fracàs. Encara el puc veure tirant-se de cap a la piscina i fent-ne tres de seguides sota l'aigua amb quasi 75 anys (i a la meva àvia intentant persuadir-lo: Alfred! no facis el burro que ja no ets adolescent!!) i deixant anar un dels seus "i ara!" cada vegada que algun fet no encaixava dins els seus esquemes, o simplement, quan sentia que el món, finalment, anava massa ràpid perquè el pogués seguir.

Fa un temps, enmig de la incertesa global, vaig prendre una de les decisions més frikis que, per sort (o no), no he arribat a complir: tatuar-me un àtom. Ho vaig decidir després d'una sobredosi de Carl Sagan, on explicava com n'estàvem de connectats amb l'univers, com cada àtom que componia el nostre cos era matèria estelar, on ho va relativitzar i magnificar tot al mateix temps. Tot i que finalment me'n vaig repensar, tenint la consciència de que el meu nivell de frikisme no arribava a tant, em continua apassionant la fragilitat de tot plegat, com d'efímer és aquesta realitat que creiem tant impertorbable. Com som d'importants, sent part i alhora tot. Tal i com diria ell mateix: "Estem fets de pols d'estrelles"
Així que, dins aquest parèntesi, afegeixo un text que em va agradar en el seu moment, i que encara m'aporta pau, i alhora, una sana inquietud.

"... Sí, sens dubte és la història més bella del món, perquè és la nostra. La portem al lloc més profund de tots nosaltres: el nostre cos és compost dels àtoms de l'univers, les nostres cèl·lules enclouen una parcel·la de l'oceà primitiu, els nostres gens són majoritàriament, comuns als dels nostres veïns primats, el nostre cervell posseeix els estrats de l'evolució de la intel·ligència i, quan es forma dins el ventre matern, l'home en petit refà, acceleradament, el recorregut de l'evolució animal. Qui pot negar, doncs, que és la història més bella del món?
Però, independentment de la visió, mística o científica, que tinguem sobre els nostres orígens, independentment de les nostres conviccions, religioses o agnòstiques, aquesta història només té una sola lliçó, una única dada essencial: només som espurnes irrisòries comparats amb l'univers. Que tinguem la saviesa de no oblidar-ho mai."

Dominique Simonnet

Ja està fet. Demà inici i retorn alhora a la vida universitària... Demà, retorn a una taula que ja no és la meva. Retorn a una feina que ja no faré, inici d'una nova etapa. I m'agrada. Els canvis es dónen produïnt canvis, el temps ho acaba mantenint tot estàtic si és el que vols en el fons....

Penjo una nova foto que he trobat de NY :) No cal que digui què és, no?