Fa un temps, enmig de la incertesa global, vaig prendre una de les decisions més frikis que, per sort (o no), no he arribat a complir: tatuar-me un àtom. Ho vaig decidir després d'una sobredosi de Carl Sagan, on explicava com n'estàvem de connectats amb l'univers, com cada àtom que componia el nostre cos era matèria estelar, on ho va relativitzar i magnificar tot al mateix temps. Tot i que finalment me'n vaig repensar, tenint la consciència de que el meu nivell de frikisme no arribava a tant, em continua apassionant la fragilitat de tot plegat, com d'efímer és aquesta realitat que creiem tant impertorbable. Com som d'importants, sent part i alhora tot. Tal i com diria ell mateix: "Estem fets de pols d'estrelles"
Així que, dins aquest parèntesi, afegeixo un text que em va agradar en el seu moment, i que encara m'aporta pau, i alhora, una sana inquietud.

"... Sí, sens dubte és la història més bella del món, perquè és la nostra. La portem al lloc més profund de tots nosaltres: el nostre cos és compost dels àtoms de l'univers, les nostres cèl·lules enclouen una parcel·la de l'oceà primitiu, els nostres gens són majoritàriament, comuns als dels nostres veïns primats, el nostre cervell posseeix els estrats de l'evolució de la intel·ligència i, quan es forma dins el ventre matern, l'home en petit refà, acceleradament, el recorregut de l'evolució animal. Qui pot negar, doncs, que és la història més bella del món?
Però, independentment de la visió, mística o científica, que tinguem sobre els nostres orígens, independentment de les nostres conviccions, religioses o agnòstiques, aquesta història només té una sola lliçó, una única dada essencial: només som espurnes irrisòries comparats amb l'univers. Que tinguem la saviesa de no oblidar-ho mai."

Dominique Simonnet