05/04/07

La vida, un seguit d'instants que ens obliguem a viure, a aprofitar, a sentir. El món, un caos impertorbable on la realitat ens mostra dia rere dia tot lo insignificants que arribem a ser. Una vida, la teva, l'únic que importa. Un sentiment, la por. Un pensament, les ganes de viure. La veritat, que us trobo a faltar. Fins a quin punt aprofitem la vida, i on és el límit, per no poder acceptar mai les conseqüències, per no adonar-nos que l'egoisme i el dolor s'han endut moments que creies inmòbils, segurs, aquells en els que et recolzaves per tirar endavant.
Fins a quin punt hem de guiar-nos per allò més visceral, més entranyós, més irracional de nosaltres mateixos, i fins a quin punt és necessari racionalitzar la nostra vida, tenint el control, seguint un camí marcat. És potser més fàcil això, però més encertat? On és el límit, el punt de no retorn, el moment en el que acceptem pagar un preu potser massa alt per alguna cosa per la qual volem lluitar? Ens adonem d'aquest preu? No sempre. Però quedar-se amb les ganes, només genera... més ganes, i no sempre de continuar lluitant.