"Diga'm quins són els teus records i et diré qui ets." El psicòleg i psicoterapeuta Patrick Estrade ens proposa un sistema de coneixement d'un mateix totalment inèdit, mitjançant el seu mètode d'anàlisi i d'interpretació dels records d'infantesa. Mediadors privilegiats del nostre món interior i en gran mesura del nostre inconscient, els nostres records orienten les nostres accions, inclinen les opcions que escollim, influencien el nostre destí. Tanmateix, s'han de saber escoltar i entendre. L'autor ens convida al fil d'aquestes pàgines a provar concretament el seu mètode, confiant-nos els seus propis records, l'anàlisi que n'ha fet i les conclusions que n'ha pogut treure. Els nostres records, tant si són feliços com desgraciats, ens guien i ens acompanyen tota la vida, inclinen la balança de les nostres eleccions, ens diuen com som i qui som... "La vida no és allò que s'ha viscut, sinó el que recordes i com ho recordes"
A part, és molt interessant el seu raonament sobre aquelles contradiccions que es donen en l'aprenentatge que rebem durant l'infantesa sobre el món que ens envolta, i com ho apliquem al convertir-nos en adults que han d'afrontar un entorn sovint hostil amb les eines que se'ns han ofert, i que no sempre són útils tal i com ens han ensenyat a utilitzar-les... ja que tot allò que hem aprés i que no ens serveix, o que només ens provoca més dolor, més patiment, hauriem d'aprendre a desaprendre-ho, tal i com ell diu: "El que asume su vida no puede ser inocente. Ser adulto es asumir tu culpabilidad", és una de les maletes de les que ens hauríem de desfer, per poder caminar sense tant pes. Ja ho deia Freud: "El sentit de culpabilitat és el problema principal de l'evolució de la cultura". I tenia raó.

Aquest bon home va ser descobert gràcies a una Contra de La Vanguardia que vaig trobar tot fent un café al bar de mores del costat de la feina, i que va ser arrancada sense contemplacions (no tenia temps de comprar-ne una per mi, i sincerament, en la balança moral pesava més tenir l'article que complir els criteris ètics). Investigant una miqueta, vaig descobrir que l'individu en qüestió ha escrit un llibre anteriorment, que també recomano..............


"Vivir es resolver problemas. Esta guía práctica, que se lee como una novela, le lleva de la mano y le enseña a resolver los suyos: cómo salir a flote de las dificultades, cómo comprender sus debilidades y errores y, por último, cómo actuar para no volver a las andadas. Un fiel compañero de viaje que le ayudará a sortear los obstáculos para lograr tener una existencia feliz."

"Cómo se llega, poco a poco, a mezclarlo todo. ¿Curar el qué, curar a quién? ¿Qué es la neurosis? Los padres. Tener razón y no tenerla. El chantaje. El terrorismo psicológico. Las rupturas. El cambio. Volver a dar un sentido al presente. La vida en dientes de sierra: ¡peligro! Ilusiones y desilusiones. Paradoja y contradicciones. Distancia, proximidad y término medio. Ganas y falta de ganas. Atención previsora y atención interventora. Cinismo, burla y lo irrisorio. Tomarse en serio. El juego. Intención y decisión. Escucharse para decidir. Encontraremos nuestro verdadero lugar. Aprender a molestar a los demás. Asumir nuestros problemas sin resolver. Sentido de la vida y fuerza de carácter. La sensibilidad. La espontaneidad. La inteligencia de las cosas. Encontrar nuestro Yo. Resolver lo imposible. Atreverse."

Yo soy yo. Tú eres tú.

Yo no estoy en este mundo para llenar todas tus expectativas.

Y sé que tú no estás en este mundo para llenar todas las mías.

Porque yo soy yo y tú eres tú.

Y si, por casualidad, tú y yo nos encontramos, es hermoso.

Y, cuando encontrándonos, no nos encontramos, no hay nada que hacer.

Fritz Perls

Mirem una miqueta enrere... tot el que hem viscut, tal i com ens hem i ens han vist, ha deixat en nosaltres una petjada a modo de tendències, creences, valors, inseguretats i pors. Us suggereixo que us deixeu endur per la retrospecció i reflexioneu una miqueta sobre el vostre record infantil, i, per a vosaltres, mireu amb quin dels següents relats us identifiqueu més (pot haver-n'hi més d'un)....

Punt U:

Els U van ser bons nens i bones nenes. Van aprendre a portar-se bé, a ser responsables i correctes als ulls dels demés. Recorden haver sigut criticats durament i com a conseqüència van aprendre a controlar-se a fons amb l'objectiu d'evitar cometre errors que poguessin ser detectats pels demés. Assumeixen d'una forma natural que tothom comparteix el seu desig d'automillora i a vegades se senten frustrats pel que consideren una falta de caràcter moral en els demés.

Punt Dos:

Els dos s'aproximen a la gent com si busquessin una resposta a la pregunta interior: Els hi agradaré? Tenen una necessitat imperiosa d'afecte i aprovació, desitgen ser estimats, protegits i sentir-se importants en la vida dels demés. Eren nens que es guanyaven l'amor i la seguretat satisfent les necessitats dels demés. Com a estratègia de búsqueda d'aprovació, els Dos desenvolupen un radar personal exquisit per detectar canvis d'humor i preferències.

Punt Tres:

Els Tres van ser nens que rebien recompenses pels seus èxits. Recorden que al tornar de l'escola se'ls hi preguntava com ho havien fet enlloc de com es trobaven. Es recompensava l'actuació i l'imatge, en lloc de les conexions emocionals o el compromís amb els demés. Al ser estimats pels seus èxits, van aprendre a reprimir les seus pròpies emocions i a centrar la seva atenció en adquirir estatus que els garantitzés l'amor. L'idea era treballar dur per aconseguir reconeixement, adoptar el paper de líder i guanyar. Era important eludir el fracàs, donat que només els guanyadors eren dignes d'amor.

Punt Quatre:

Els quatre recorden haver sigut abandonats en la seva infància i, com a resultat, pateixen una sensació de carència i de pèrdua. La seva realitat interna es veu reflexada en el prototip literari del romàntic tràgic, que tot i haver aconseguit reconeixement i èxit material, es manté anhelant de l'amor perdut, l'amor impossible, un amor futur i una visió de la felicitat que només pot ser satisfeta per l'amor.

Punt Cinc:

De nens, els Cinc es van sentir invadits; les parets del castell van ser assaltades i la seva privacitat va ser violada. La seva defensa estratègica consisteix en retirar-se, en minimitzar el contacte, simplificar les seves necessitats i fer el que puguin per protegir el seu espai privat. Els Cinc diuen inventar elaborats sistemes per crear una distància segura, donat que si algú s'apropa massa, perden la seva principal defensa. En conseqüència, els cinc es conformen amb el que tenen al seu abast, abans d'arriscar-se a abandonar la seguretat de les parets de casa seva.

Punt Sis:

De joves, els Sis van perdre la fe en l'autoritat. Recorden haver temut a les persones que tenien poder sobre elles i haver sigut incapaços d'actuar per elles mateixes. Aquests records han prosseguit en la vida adulta en qualitat de sospita de les motivacions dels demés; per aliviar aquesta inseguretat, els Sis tracten o bé de trobar una figura protectora sòlida o d'anar en contra de l'autoritat, assumint la postura d'advocat del diable. El desig de trobar un líder i de brindar lleialtat a una organització protectora, com l'Església, la companyia o l'universitat, coexisteixen amb la desconfiança davant la jerarquia autoritària.

Punt Set:

Els Set, sense aparentar preocupació, s'apropen a les persones per intentar atraure-les i desarmar-les amb el seu encant. A l'enfrontar-se a una infància atemoritzant, els nens Set van diluïr la seva por escapant cap a les infinites possibilitats de l'imaginació. Els Set no mostren ansietat. No semblen espantats. Tendeixen a ser alegres i jovials, generalment addictes a la planificació i a la diversió. Aquest és el punt de Peter Pan, del Puer Aeternus, l'eterna criatura.

Punt Vuit:

Els vuit descriuen una infància combativa, on els forts eren respectats i els dèbils no. A l'esperar trobar-se en desavantatge, els Vuit van aprendre a protegir-se, arribant a desenvolupar una exquisita sensibilitat per a les intencions negatives dels demés. Els vuit es veuen a si mateixos com a protectors.

Punt Nou:

Els Nou van ser nens que es van sentir ignorats durant la seva infància. Recorden que quan parlaven, molt poques vegades se'ls escoltava i les necessitats dels demés eren més importants que les pròpies. Els Nou es van endormiscar, en el sentit que van desviar l'atenció dels seus verdaders desitjos i van començar a preocupar-se de petites comoditats i substituts de l'amor. A l'adonar-se que les seves prioritats probablement no serien considerades, van aprendre a anestesiar-se, a desviar la seva energia de les prioritats i a oblidar-se de sí mateixos.

A continuació, us adjunto un link on trobareu un test que us dirà quin o quins són els vostres Eneatipus predominants (que evidentment cada un té el seu nom, que no he posat per no predisposar) . Tot i això, jo us recomano que feu aquest petit exercici de reflexió abans de fer el test, i penseu una mica en com van ser els vostres inicis com a "personetes" que encaraven un món canviant, i a vegades, una mica hostil, i, sobretot, quina part d'aquell "nen", d'aquella "nena" atemorida, endormiscada, perduda encara utilitzo, quins valors, quines creences irracionals encara conservo. Com m'ha influït la meva infància en la forma com he estructurat la meva personalitat "adulta" i "equilibrada"? Quines estratègies d'afrontament vaig aprendre que encara utilitzo? I també, i d'aquí que hagi picat a mà tots els tipus... la forma com jo crec que sóc, com crec que em comporto, és la mateixa que projecto als demés, és la mateixa que els demés veuen en mi?

http://www.personarte.com/test.htm

Post-concert d'aquests senyors, he decidit que mereixen, com a mínim, un segon post... Té algo aquesta cançó que m'enganxa, sabeu com quan et quedes en estat de "trance" i t'inmerses completament en una activitat? No sé quin psicòleg ressaltava l'importància d'aquests moments, en els que "aparentment" no estàs fent "res", ja que concentres tota la teva atenció en una activitat concreta. Ell en deia algo així com estats de "consciència total" en els que tot tu t'enfoques a una tasca determinada, i en aquell moment no hi ha consciència del temps, de l'espai, ni de tu mateix. Són els moments que vivim amb plenitud, tot i que potser no acabem de ser conscients dels fets contextuals, als que habitualment donem tanta importància. Que paradoxal tot plegat.

...¿Por qué nos interesa tanto saber sobre nosotros mismos?

Uno de los motivos es la simple curiosidad: el modo en que funciona la mente y los sufrimientos es interesante. ¿Por qué veo las cosas de esta forma? ¿Por qué siento de esta forma y los demás de otra? ¿Por qué mi amigo ante la misma situación se enfada y yo me deprimo? Es interesante considerar estas cosas y también lo es comentarlo con los demás.

Un segundo motivo es práctico: nuestras vidas estan llenas de sufrimiento. Dolor físico, esperanzas perdidas, molestias y retrocesos ridículos, gente que nos trata desconsiderablemente, etc, son cosas que nos hacen sufrir. Una reacción habitual al sufrimiento es quejarse de las circunstancias exteriores. Si no me doliera la espalda, si el contratista hubiera cumplido, si los transportes no se retrasaran tanto, si la gente conociera mi genio y mi encanto, entonces realmente sería feliz. A medida que nos vamos conociendo, nos damos cuenta de que aunque existen molestos acontecimientos externos, nosotros creamos innecesariamente una gran parte de nuestro sufrimiento. Si no hubiera cargado con objetos pesados en mala posición, si no hubiera establecido fechas límite tan estrechas, si dejara el trabajo diez minutos antes para no estar tan apretado de tiempo, si no deseara tanto la aprobación de los demás, me ahorraría mucho sufrimiento. ¿Qué hay en el seno de mi personalidad que me impacienta y con tanta frecuencia me causa sufrimiento en un mundo que lleva su propio ritmo? ¿Por qué mi tipo me hace sobrevalorar la aprobación de los demás, aunque intelectualmente comprenda que no es algo tan importante?...

Helen Palmer

El Eneagrama

El terme Eneagrama va ser introduït per G.I. Gurdjieff, un pioner en l'adaptació dels Ensenyaments espirituals orientals per tal que es poguessin aplicar avui als occidentals. Gurdjieff, conscient de l'inútil patiment creat per errors de la nostra pròpia personalitat, ensenyava que cada u de nosaltres posseïa un "tret característic" que constituïa l'eix central al voltant del qual giraven els aspectes erronis de la nostra personalitat. Si poguessim conèixer aquest tret característic, la tasca de comprendre i transcendir aquests aspectes enganyosos de la nostra personalitat (o falsa personalitat, com la denominava ell, donat que gran part d'ella, més que ser elegida lliurement, se'ns havia inculcat durant l'infància) seria molt més eficaç...

Cal ser conscient, però, que tot i que l'estructura cognitivo/emocional de l'Eneagrama de la personalitat pot ser una guia molt útil per comprendre i transformar les nostres personalitats, no és la Veritat, no és la realitat de la manifestació del dia a dia del nostre ser. Es tracta d'una teoria de la personalitat. El sistema de personalitat de L'Eneagrama va més enllà dels enfocs convencionals al recordar-nos que sovint vivim en un món il·lusori a l'utilitzar defenses que ja no necessitem, fet pel qual confonem amb la realitat idees i sensacions sobre la realitat. Si l'utilitzem tenint això en compte, el sistema es pot convertir en una excelent eina. Utilitzat com a substitut de l'observació real de nosaltres mateixos i dels demés, el sistema de l'Eneagrama, com qualsevol sistema conceptual, pot degenerar en un altre manera d'estereotipar-nos a nosaltres i als demés, d'aconseguir que la via li·lusòria prossegueixi en un somni despert.

Algunes imatges més.....

Central Park des del Rockefeller Center....

Alguns moments frikis............

Al pont de Brooklyn......... mirant-me amb cara de: véns o què??

Passat el pont... la vista des de Brooklyn Heighs.... ha valgut la pena caminar, no?

El Rockefeller Center, amb el Radio City Music Hall en priper pla....

Juguem continuament: a jocs de poder, jocs sexuals, jocs de parella, jocs de competició i jocs amb els nostres amics, etc. Des de concursos d'estatus fins a combats de parella letals passant pels jocs de flirteig. Què hi ha de conscient, i d'inconscient en tots aquests jocs en els que som partíceps? Sabem del cert quina serà la conseqüència de les nostres accions abans de durles a terme? Berne opina que la majoria de cops, així és, i la majoria de vegades les conseqüències no ens beneficien directament. Però hi continuem, ens hi aferrem sense saber quin control tenim sobre el paper que representem a la vida.

Recomanació d'avui: jocs en els que participem, d'Eric Berne, un psiquiatre que va iniciar amb aquest llibre una pionera forma de fer teràpia: l'Anàlisi Transaccional, que pels qui no sapigueu de què va, només us explicaré que es tracta d'un mètode de psicoteràpia centrat en la simplicitat de les seves explicacions, sense grans tecnicismes, però amb probada eficàcia per a la resolució de conflictes sistèmics (familiars) i pel creixement personal.

A nivell funcional, pretén analitzar la forma com les persones interactuen entre si, mitjançant transaccions psicològiques, amb els seus estats de jo Pare, Adult i Nen, aprenent a utilitzar el primer per a donar "afecte" i "cura" als demés, el segon per a individualitzar-nos i el tercer per a buscar i rebre aquest afecte i cura, tant en la nostra interacció amb els demés, com amb nosaltres mateixos, creixent de forma que els meus tres "jo" evolucionin de forma integradora, i paral·lela.

A nivell profund, i això és el que jo trobo molt interessant, ens facilita poder deixar el guió psicològic que decidim en l'infància sota l'influència de les figures parentals i d'autoritat, que va ser necessari per a sobreviure però que podem encara estar seguint de forma inconscient. Al deixar el guió, deixem també de jugar els jocs psicològics que el reforcen, podent aleshores utilitzar integradorament la nostra capacitat de pensar, sentir i actuar, i poder viure una vida amb més plenitud.

Aquest llibre va molt lligat a un altre, que també comentaré més endavant: L'Eneagrama, que explica els tipus de personalitat basant-se en les experiències viscudes, tenint com a premisa bàsica el fet que tenim un substrat bàsic quan naixem, però que seran les influències que rebem de les figures d'autoritat les que ens faran agafar un paper o un altre en la nostra vida. Un paper que buscarem satisfer en totes les relacions que tindrem. Qui no ha conegut el/la típic/a que es passa el dia queixant-se, a qui tot li va malament, que cada relació que té està condemnada al fracàs? I la típica que només sap buscar-se nòvios que acaben resultant ser uns cabrons? Tots adoptem un paper, i buscarem les situacions en les quals es corrobori aquesta interpretació. D'aquesta manera, si el meu paper és de víctima, ja me n'encarregaré suficientment d'aconseguir els motius per fer-me'n, de trobar-me en les situacions que em permetin reforçar aquesta postura que he triat representar. Quin control tenim sobre les nostres decisions, sobre el que ens passa, sobre l'interpretació que tenim del que ens envolta?

Quin control inconscient tenim sobre nosaltres mateixos? Només la consciència del perquè, de l'on, la consciència de voler trencar amb aquests jocs psicològics ens aportaran una miqueta més de llibertat sobre les nostres decisions, i sobretot, sobre els nostres sentiments i els orígens de les nostres pors.

"Tanto si crees que puedes como si no, tienes toda la razón del mundo".

Avui... només una foto, no fa temps ni res..... recordeu aquest piercing? Era una arma de destrucció massiva xD

boomp3.com

Avui, buscant informació per Psicofarmacologia, concretament sobre les nostres amigues Benzodiacepines, he preguntat al senyor Google totpoderós a veure què podia trobar, i m'he sorprés a mi mateixa quan la primera pàgina que m'ha mostrat era de tal calibre: http://www.tavad.com/?gclid=CJXd552fr48CFQ2wQwodbnEQTA

Per als vagos que no heu entrat i que no entrareu, deixeu-me informar-vos es tracta d'una pàgina de tractaments avançats de l'addicció, és a dir, de tractaments de desintoxicació. I jo em pregunto, com pot ser que si poses al buscador el nom d'una droga tant socialment acceptada, legal i consumida com són els tranquilitzants menors (que es recepten com si fossin caramels per la tos) la primera pàgina que et surti t'informi dels tractaments per desintoxicar-te? És que ens estem tornant tots bojos o què? (Que si, ja sé que és un enllaç patrocinat, però es que no els hi importa a les industries farmacèutiques que el primer enllaç ja t'informi dels estragus que provoca el seu producte? O es que estan tant segurs del seu poder d'influència i de la seva implantació al mercat de la drogadicció que no hi veuen perill en que la gent conegui els efectes secundaris? O és que potser donen per suposat que la gent no s'informa?) .
És increïble intentar ser conscient de fins a quin punt vivim en una societat intoxicada, és més, en una societat ADDICTE. I aquí no només em refereixo a drogues exògenes, sinó a drogues emocionals. Aquest és un tema que podria donar per dos o tres tesis doctorals, però intentaré exposar les meves idees de la forma més breu i concisa possible.
Vivim en la societat del: "ja, aquí i ara" i això ho arrosseguem des que naixem fins que morim, i ho apliquem a tots els aspectes de la nostra vida. Vivim amb la consciència que el temps és limitat, que ens atrapa, i alhora tenim el "carpe diem" tant assimilat que sembla que ens persegueixi un trailer a cada minut. Aquesta visió provoca que tot petit obstacle que aparegui en les nostres vides tinguem la necessitat ja quasi entranyosa d'eliminar-lo inmediatament, saltar-lo, obviar-lo i a por otra cosa mariposa. Tant si es tracta de superar un conflicte o desengany amorós, com encarar el dolor d'una pèrdua, com no poder dormir o estar cansats... En Wijis, gran home, sempre ens deia, amb el seu accent holandès: "Somos extranjeros para nuestro cuerpo" i tenia tota la raó. Que la nòvia ens ha deixat? Tranquil, vés al psiquiatre (o al metge de capçalera, ara és igual ja, vinga!) i un xute de Prozac te la treurà del cap. Que no puc dormir? No problem, la nostra metge de tota la vida segur que no té cap inconvenient en receptar-nos un bon xute d'ansiolític, que ens deixarà com els zombis del Romero durant una bona estona. Ara, jo em pregunto, no seria més lògic, sa, natural, aprendre a escoltar una mica més al nostre cos, el que ens demana, i també el que no ens demana? Perquè ho sento, però si jo em passo tot el dia mirant la tele, si l'únic exercici que faig al dia és anar movent el cul de seient en seient (casa-cotxe-feina-cotxe-casa) com puc esperar que a les 12 de la nit caigui rendit de cansament al llit? On està escrit que hem de dormir tots les mateixes hores? Ens han inflat tant el cap de tonteries i generalitzacions absurdes que preferim omplir-nos el cos de porqueries abans de plantejar-nos què estem fent malament, o que potser no som tots iguals. Com diu la meva professora de Psicofarmacologia (amb ella d'aquí al club de la comedia): "Fingir ansietat és més fàcil que fingir un orgasme" Ole. Així com afegeix: "Que no tenim son? Ja veus quin problema. Hi ha mil perversions a les que dedicar-se". I jo li dóno la raó. Tens dos opcions, superar els petits obstacles a cop d'indústria farmacèutica, o pensar que: el dolor existeix, però passa, que l'insomni no és una malaltia, sinó un símptoma, i que tots, absolutament tots, des dels principis dels temps, hem tingut alguna vegada mal de cap, hem sentit que no podíem dormir, o hem tingut ganes d'engegar-ho tot a la merda, i que tanta pressa tenim per unes coses, i tant poca pel que realment importa. Sinó, acabes anant per la vida com un zombi, sense ansietat no patològica, i, citant per últim cop a la Farmacòloga i Psicòloga: "Recordeu el conte del Juan sin miedo?.... Doncs aquest era un psicòpata".

Voldria escriure una paraula que ho resumís tot, que ho encabís tot , que em facilités el dia a dia, que en ella es reflexessin les alegries, els patiments, les angoixes i les expectatives, l'ànsia i l'esperança. Voldria recordar més sovint el que he oblidat, i oblidar tot allò que no vull reviure. Sovint voldria desaparèixer, sentir-me petita, minúscula, emmascarar-me amb les gotes de pluja mentre sento que es fonen amb mi. D'altres, voldria veure'm enorme, que tothom notés que hi sóc, que sapiguessin que tinc molt a dir. Però voldria, per sobre de tot, sentir l'equilibri efímer que ens envolta, tenir la consciència per saber que tot acaba, que tot comença, tenir la necessitat de voler-ho, de notar-ho, de sentir-ho, tenir la valentia d'acceptar-ho, la força d'aixecar-me, el valor per viure-ho.

Gran missatge llençat al món a mans d'algun psicòleg frustrat.... Era necessària aquesta foto, extreta de l'oficialment abandonat fotolog, per contextualitzar la meva estada universitària, i sobretot agafar consciència del nivell dels personatges que habiten per la meva facultat... Aquests actes són els que corroboren que els psicòlegs estudiem psicologia per curar-nos....

" L' ego és un mico que salta a través de la selva fascinat pel món dels sentits i que canvia d'un desig a un altre, d'un conflicte a un altre, d'una idea centrada en ella mateixa a la següent.
Si l'amenaces, realment tem per la seva vida.
Deixa escapar aquest mico, deixa escapar els sentits,
deixa escapar els desitjos, deixa escapar els conflictes,
deixa escapar les idees, deixa escapar la ficció de la vida i de la mort.
Queda't al centre, al bell centre, simplement observant.
I després oblida que ets al centre."

....Oh well I don´t mind, you don´t mind
Coz I don´t shine if you don´t shine
Before you go
Tell me what you find when you read my mind...

He viatjat enrere en el pensament - un pensament que s'anava esvaïnt a mesura que avançava - fins a regions remotes, on he buscat a les palpentes alguna sortida secreta només per descobrir que la presó del temps és esfèrica i sense sortides.

Vladimir Nabokov - Parla, memòria

El meu avi, qui per cert, era un gran pensador, em va ensenyar, sense quasi ni adonar-se'n, entre d'altres coses, que el temps no és un factor definitori ni decisiu en les nostres vides a l'hora de realitzar els nostres projectes, a l'hora de superar-se i decidir intentar-ho tot, a l'hora de perdre la por al fracàs. Encara el puc veure tirant-se de cap a la piscina i fent-ne tres de seguides sota l'aigua amb quasi 75 anys (i a la meva àvia intentant persuadir-lo: Alfred! no facis el burro que ja no ets adolescent!!) i deixant anar un dels seus "i ara!" cada vegada que algun fet no encaixava dins els seus esquemes, o simplement, quan sentia que el món, finalment, anava massa ràpid perquè el pogués seguir.

Fa un temps, enmig de la incertesa global, vaig prendre una de les decisions més frikis que, per sort (o no), no he arribat a complir: tatuar-me un àtom. Ho vaig decidir després d'una sobredosi de Carl Sagan, on explicava com n'estàvem de connectats amb l'univers, com cada àtom que componia el nostre cos era matèria estelar, on ho va relativitzar i magnificar tot al mateix temps. Tot i que finalment me'n vaig repensar, tenint la consciència de que el meu nivell de frikisme no arribava a tant, em continua apassionant la fragilitat de tot plegat, com d'efímer és aquesta realitat que creiem tant impertorbable. Com som d'importants, sent part i alhora tot. Tal i com diria ell mateix: "Estem fets de pols d'estrelles"
Així que, dins aquest parèntesi, afegeixo un text que em va agradar en el seu moment, i que encara m'aporta pau, i alhora, una sana inquietud.

"... Sí, sens dubte és la història més bella del món, perquè és la nostra. La portem al lloc més profund de tots nosaltres: el nostre cos és compost dels àtoms de l'univers, les nostres cèl·lules enclouen una parcel·la de l'oceà primitiu, els nostres gens són majoritàriament, comuns als dels nostres veïns primats, el nostre cervell posseeix els estrats de l'evolució de la intel·ligència i, quan es forma dins el ventre matern, l'home en petit refà, acceleradament, el recorregut de l'evolució animal. Qui pot negar, doncs, que és la història més bella del món?
Però, independentment de la visió, mística o científica, que tinguem sobre els nostres orígens, independentment de les nostres conviccions, religioses o agnòstiques, aquesta història només té una sola lliçó, una única dada essencial: només som espurnes irrisòries comparats amb l'univers. Que tinguem la saviesa de no oblidar-ho mai."

Dominique Simonnet

Ja està fet. Demà inici i retorn alhora a la vida universitària... Demà, retorn a una taula que ja no és la meva. Retorn a una feina que ja no faré, inici d'una nova etapa. I m'agrada. Els canvis es dónen produïnt canvis, el temps ho acaba mantenint tot estàtic si és el que vols en el fons....

Penjo una nova foto que he trobat de NY :) No cal que digui què és, no?

HIIIIIIIIIIIIIII

Eiiii, he tornat!!!! Sento haver tardat a actualitzar, i sobretot a no respondre a les demandes d'actualitzament inmediat que s'han vist reflexades als comentaris de l'últim post transoceànic... però tornar a la vida qüotidiana després d'un viatge sempre costa, i si és d'un viatge com aquest encara més.. no només es tracta de superar el jet lag, les 24 hores de retràs del vol, la nit a l'hotel cutre, les presses, el retorn en sí a la feina, a la rutina... sinó que és sobretot recuperar els hàbits que havies deixat abandonats a l'aeroport el dia de marxar, les maneres, les rutines del dia a dia.... així doncs, actualitzant el blog oficialitzo doncs la meva tornada, el meu retorn a la vida qüotidiana, al dia a dia i a tot plegat xD Ja us aniré explicant poc a poc els temes més transcendents, a mesura que vagi penjant fotos més o menys explicatives, més o menys frikis, més o menys dignes de recordar anècdotes....

De moment, una de ben mona de la vista de la ciutat amb l'Empire State presidint des de dalt del Rockefeller Center, increïble.......

HELLO!!!!!!!!!
Super especial Uploadejada (o actualitzament de blog) des de laltre banda del xarcu (ho sento pero aqui no hi ha apostrof, ni accents.....) concretament des de la botiga Apple a NYC, aqui son les 7 de la tarda... i ens foten un mal els peus que no som conscients de cap altre part del nostre cos ara mateix.... Si comences a explicar les coses que em vist, tot el que em fet... no pararria, i ara mateix a penes m'aguanto dreta (pq els rancis d'apple no posen cadires als pc...) i ens trobem en un estat certament lamentable despres de passar 4 dies alimentant/nos a base d'hamburgueses, patates, amanides estranyes i pizza.... En fi, de moment avui hem vist l'Empire State, Chinatown, Metropolitan, a mi m;ha abracat un negre a Times Square que ens intentava vendre cd's seus (que al final hem comprat, com bons pringats que som....) En fi, aqui cada pas 'es una odissea, una gimcama, una prova..... (el metro sobretot...)
B;e doncs, continuem la ruta, ja donar'e m'es noticies quan torni.....

Vagi b'e!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Salutacions des de la Big Apple

ME'N VAIGGGGGGGGGGGGGGGGGGGGGGGGG!!!!!!!!!!! Concretament d'aquí 8 hores i mitja... però no podia anar-me'n sense fer un "últim" post pre-NYC.....

Quan començava aquest post, pensava dedicar-lo al viatge en si que iniciaré demà, a l'il·lusió que em fa, a tot el que veuré i tot el que coneixeré... però m'he adonat, que aquesta petita aventura és també un paral·lelisme del nostre propi viatge, del que creem dia a dia, dels bons i els mals moments, i que val la pena, com en quasevol viatge, ser conscients de tots aquests instants, del que signifiquen per nosaltres, i de com tot el que trobem ens afecta i ens canvia... res ens deixa indiferents, i tot, absolutament tot, si ho sabem aprofitar, ens acaba fent més forts. O sigui que, finalment, he pensat en dedicar-li el post a la Marta, perquè s'ho mereix, per tot el que dóna, per tot el que és, i recordar-li el que ella ja em va dir en el seu dia.. podran abatre'ns, però mai ens venceran. Et portaré algu tope-mega-guai de Ny (que no sigui una samarreta cinc talles més gran de I LOVE NY)....

Aclarides les presentacions, post dedicat a tot allò que disfrutem de la vida, a tot aquells que en algun moment ens han aportat alguna petita llavor que ha germinat en nosaltres, a tots els moments que realment hem sentit que vivíem. Perquè la vida és això, envoltar-se de la gent que tu consideres "la teva família", gaudir, patir, saber qui som cada dia una miqueta més, experimentar, tenir por, enfrontar-nos-hi, superar-la, i saber que la felicitat, més que un sentiment, és una actitud.
Segurament aquesta sobredosi d'insulina és producte del que m'espera d'aquí un dia i poc, però que coi, m'ho mereixo. Us ho mereixeu. I punt.

I, de pas, perquè m'agrada la cançoneta, molt. Què passa? xD

Petit homenatge a la que sens dubte ha sigut la pel·lícula de la meva infància xD (així hem quedat). Inclús un any amb els cosins vam interpretar-la a la pista del poble xDDDD espero no trobar-me mai al youtube (tot i que crec que tothom que pot tenir accés al vídeo ha descartat l'opció de fer-lo públic per raons òbvies).... Algun dia podriem fer un revival, no Marc? (i no intentis negar-ho que hi ha proves) xD

M'encanta.... I m'encanta el John Travolta (ale, ja ho he dit xD)

Nunca te quejes de nadie, ni de nada, porque fundamentalmente tu has hecho lo que querías en tu vida. Acepta la dificultad de edificarte a ti mismo y el valor de empezar corrigiéndote. El triunfo del verdadero hombre surge de las cenizas de su error. Nunca te quejes de tu soledad o de tu suerte, enfréntala con valor y acéptala. De una manera u otra es el resultado de tus actos y prueba que tu siempre has de ganar.

No te amargues de tu propio fracaso ni se lo cargues a otro, acéptate ahora o seguirás justificándote como un niño. Recuerda que cualquier momento es bueno para comenzar y que ninguno es tan terrible para claudicar. No olvides que la causa de tu presente es tu pasado así como la causa de tu futuro será tu presente.

Aprende de los audaces, de los fuertes, de quien no acepta situaciones, de quien vivirá a pesar de todo, piensa menos en tus problemas y mas en tu trabajo y tus problemas sin eliminarlos morirán. Aprende a nacer desde el dolor, y a ser mas grande que el mas grande de los obstáculos, mírate en el espejo de ti mismo y serás libre y fuerte y dejaras de ser un títere de las circunstancias porque tu mismo eres tu destino.

Levántate y mira el sol por las mañanas y respira la luz del amanecer. TU eres parte de la fuerza de tu vida; ahora despiértate, lucha, camina, decídete y triunfaras en la vida; nunca pienses en la suerte, porque la suerte es el pretexto de los fracasados.

Pablo Neruda

"Hay relaciones que te abren puertas a cosas nuevas y exóticas, otras, a viejas y familiares. Relaciones que te hacen preguntarte muchas cosas. Relaciones que te llevan a lo inesperado. Unas te llevan lejos del punto del que saliste, y otras te devuelven a él. Pero la relación más emocionante, difícil y significativa de todas, es la que tienes contigo misma, y si encuentras a alguien que te quiera por ti misma… Bueno.. eso es fabuloso..."

Si tomo en cuenta mis sentimientos durante el día
y trato de hacer aquello que realmente deseo
no siento haber perdido el tiempo
al final de la jornada.

Pensar que mis deseos se refieren al futuro
me impide hacerme responsable de ellos ahora
y, lo que es peor, me induce a planificar el futuro

Estoy tratando de ser yo mismo,
O satisfago una imagen feliz de mí?
Yo soy todo lo que soy en el presente.

Soy el que empezó.
Cuando termine
seré lo que ha quedado de mí.

Mi lucha cotidiana vale la pena,
pero es, sin embargo, un combate
que nunca concluiré.

Qué cantidad más absurda de energía
he gastado en mi vida tratando de entender
cómo son las cosas “realmente”, cuando
casi siempre no fueron así.

No hay absolutos para algo tan
relativo como la vida humana.

Hugh Prather

Palabras a mí mismo

...You put me in the magic position
To live... to learn... to love...




"Quiero que me oigas sin juzgarme.
Quiero que opines sin aconsejarme.
Quiero que confíes en mí sin exigirme.
Quiero que me ayudes sin intentar decidir por mí.
Quiero que me cuides sin anularme.
Quiero que me mires sin proyectar tus cosas en mí.
Quiero que me abraces sin asfixiarme.
Quiero que me animes sin empujarme.
Quiero que me sostengas sin hacerte cargo de mí.
Quiero que me protejas sin mentiras.
Quiero que te acerques sin invadirme.
Quiero que conozcas las cosas mías que más te disgusten.
Quiero que las aceptes y no pretendas cambiarlas.
Quiero que sepas que hoy puedes contar conmigo....
sin condiciones."


Cuando trato,
Cuando intento,
Cuando me presiono,
Cuando me obligo,
Cuando me impongo....

Entonces te doy más, quizá mucho más, pero no te doy lo mejor.

Lo mejor de mí,
Lo más bello de mí,
Lo más constructivo de mí....
es lo que quiero darte,
lo que me surge sin esfuerzo.

Porque la calidad está en relación con el deseo.

"La felicidad consiste en permitir (y permitirse) que todos los sucesos, sucedan."

Primer pensament del dia... d'aquí una setmaneta serà el primer matí a l'altre banda del "xarcu" : ) Vaja, per ser exactes allà serà la matinada, s'entén.

Atenció a la pronunciació acurada del "Manhattan" xDDDD M'encanta.

Ens veurem a NY....?





Hi ha cançons que aconsegueixen, sense que sàpigues perquè, potser ni tant sols sense que n'hi hagi un, connectar-te amb tu mateix, amb alguna part de tu mateix, amb aquell moment que potser tenies quasi en l'oblit, amb aquella reflexió que algú et va fer i que en el moment no vas valorar, amb tot alló que ha importat per tu. I la vius. I la sents. I, en aquest moment, és tot el que importa.

Yo soy yo. Tú eres tú.
Yo no estoy en este mundo para llenar todas tus expectativas.
Y sé que tú no estás en este mundo para llenar todas las mías.
Porque yo soy yo y tú eres tú.
Y si, por casualidad, tú y yo nos encontramos, es hermoso.
Y, cuando encontrándonos, no nos encontramos, no hay nada que hacer.

Fritz Perls

Desde los afectos

¿Cómo hacerte saber que siempre hay tiempo ?
Que uno sólo tiene que buscarlo y dárselo,
Que nadie establece normas salvo la vida,
Que la vida sin ciertas normas pierde forma,
Que la forma no se pierde con abrirnos,
Que abrirnos no es amar indiscriminadamente,
Que no está prohibido amar,
Que también se puede odiar,
Que el odio y el amor son afectos
Que la agresión porque sí hiere mucho,
Que las heridas se cierran,
Que las puertas no deben cerrarse,
Que la mayor puerta es el afecto,
Que los afectos nos definen,
Que definirse no es remar contra la corriente,
Que no cuanto más fuerte se hace el trazo más se dibuja,
Que buscar un equilibrio no implica ser tibio,
Que negar palabras implica abrir distancias,
Que encontrarse es muy hermoso,
Que el sexo forma parte de lo hermoso de la vida,
Que la vida parte del sexo,
Que el "por qué" de los niños tiene un porque,
Que querer saber de alguien no es sólo curiosidad,
Que querer saber todo de todos es curiosidad malsana,
Que nunca está de más agradecer,
Que la autodeterminación no es hacer las cosas solo,
Que nadie quiere estar solo,
Que para no estar solo hay que dar,
Que para dar debimos recibir antes,
Que para que nos den hay que saber también cómo pedir,
Que saber pedir no es regalarse,
Que regalarse es, en definitiva, no quererse,
Que para que nos quieran debemos demostrar qué somos,
Que para que alguien "sea" hay que ayudarlo,
Que ayudar es poder alentar y apoyar,
Que adular no es ayudar,
Que adular es tan pernicioso como dar vuelta la cara,
Que las cosas cara a cara son honestas,
Que nadie es honesto porque no roba,
Que el que roba no es ladrón por placer,
Que cuando no hay placer en las cosas no se está viviendo,
Que para sentir la vida no hay que olvidarse que existe la muerte,
Que se puede estar muerto en vida,
Que se siente con el cuerpo y la mente,
Que con los oídos se escucha,
Que cuesta ser sensible y no herirse,
Que herirse no es desangrarse,
Que para no ser heridos levantamos muros,
Que quien siembra muros no recoge nada,
Que casi todos somos albañiles de muros,
Que sería mejor construir puentes,
Que sobre ellos se va a la otra orilla y también se vuelve,
Que volver no implica retroceder,
Que retroceder también puede ser avanzar,
Que no por mucho avanzar se amanece más cerca del sol,
¿ Cómo hacerte saber que nadie establece normas salvo la vida ?


Mario Benedetti

A falta de Ducati Monster......... Piaggio

Ja tocava una alegria com Déu mana, no? :))

P.D. No he donat les gràcies públicament per la festeta sorpresa pel meu cumple (no m'ho esperava, suposo que es va notar en la cara de gilipolles que se'm va quedar i en les dues hores que vaig tardar en sortir del xoc...). Són d'aquelles coses que no s'obliden..... :_)


P.D.D. Això és lo dolent de tenir moto.. la mala qualitat de son que tindré avui, amb els trons i els llamps que stan caient.... demà se'n va de pet al garatge. El meu ritme circadià val més de 50 euros. I les meves ulleres (s'entén "ojeras") també.

Avui, dijous

Helloo

Torno a ser aquí, tampoc sé per quant temps, ja que sempre que retorno ho faig perquè realment tinc ganes d'escriure, de pensar, parar-me un moment i reflexionar... és per això que ja no diré que aquest cop prometo escriure més sovint, o que procuraré passar-m'hi una estoneta quan pugui... no, de moment avui escric, per mi sobretot, i fins que en torni a sentir la necessitat...

Abans de començar a escriure, i després de descobrir que havia oblidat la contrasenya per entrar al meu propi blog (el que m'ha comportat un munt d'intents frustrats per endevinar quina resposta havia escrit a la pregunta: Què és la vida? que tant innocentment havia donat al Sr. Gmail perquè em tornés a donar accés al meu correu abandonat) he estat rellegint tot el que he escrit fins ara, i m'he adonat que hi ha posts que ara, almenys avui, em sento temptada d'esborrar, o de modificar, o d'oblidar. Posts que em recorden moments en els quals no vaig optar pel camí més adeqüat, o en els que, simplement, em vaig deixar endur. He estat a punt d'entrar-hi, com si, fent-ho, retoqués així el meu passat, retoqués al meu gust els instants que han quedat gravats com a interpretació en aquest petit document... Quin autoengany. He preferit deixar-los, mirar-los amb nostàlgia i sentir-me almenys, una miqueta, orgullosa del camí que he recorregut, del que he deixat enrere, de com hem canviat.

Aprofito i deixo aquí una petita reflexió extreta d'un llibre que m'estic llegint.... i que, com molts dirien, crec que a mi em va com "anillo al dedo"....


Para mí, el pensar es a veces un mecanismo
defensivo, un modo de evitar algunos sentimientos,
un modo de no encarar la situación en
que me encuentro.
Especialmente en sociedad
donde la razón es mi brújula.

Mi problema es analizar la vida
en vez de vivirla.

Palabras a mí mismo

Hugh Prather

Hi treballarem, hi treballarem..........

05/04/07

La vida, un seguit d'instants que ens obliguem a viure, a aprofitar, a sentir. El món, un caos impertorbable on la realitat ens mostra dia rere dia tot lo insignificants que arribem a ser. Una vida, la teva, l'únic que importa. Un sentiment, la por. Un pensament, les ganes de viure. La veritat, que us trobo a faltar. Fins a quin punt aprofitem la vida, i on és el límit, per no poder acceptar mai les conseqüències, per no adonar-nos que l'egoisme i el dolor s'han endut moments que creies inmòbils, segurs, aquells en els que et recolzaves per tirar endavant.
Fins a quin punt hem de guiar-nos per allò més visceral, més entranyós, més irracional de nosaltres mateixos, i fins a quin punt és necessari racionalitzar la nostra vida, tenint el control, seguint un camí marcat. És potser més fàcil això, però més encertat? On és el límit, el punt de no retorn, el moment en el que acceptem pagar un preu potser massa alt per alguna cosa per la qual volem lluitar? Ens adonem d'aquest preu? No sempre. Però quedar-se amb les ganes, només genera... més ganes, i no sempre de continuar lluitant.

Nos sobran los motivos

Este adiós, no maquilla un "hasta luego",
este nunca, no esconde un "ojalá",
estas cenizas, no juegan con fuego,
este ciego, no mira para atrás.
Este notario firma lo que escribo,
esta letra no la protestaré,
ahórrate el acuse de recibo
estas vísperas, son las de después.
A este ruido, tan huérfano de padre
no voy a permitirle que taladre
un corazón, podrido de latir.
Este pez ya no muere por tu boca
este loco se va con otra loca
estos ojos no lloran más por ti.


"Como quien viaja a lomos de una yegua sombría,
por la ciudad camino, no preguntéis adónde.
Busco acaso un encuentro que me ilumine el día,
y no hallo más que puertas que niegan lo que esconden.

Las chimeneas vierten su vómito de humo
a un cielo cada vez más lejano y más alto.
Por las paredes ocres se desparrama el zumo
de una fruta de sangre crecida en el asfalto.

Ya el campo estará verde, debe ser Primavera,
cruza por mi mirada un tren interminable,
el barrio donde habito no es ninguna pradera,
desolado paisaje de antenas y de cables.

Vivo en el número siete, calle Melancolía.
Quiero mudarme hace años al barrio de la alegría.
Pero siempre que lo intento ha salido ya el tranvía
y en la escalera me siento a silbar mi melodía.

Como quien viaja a bordo de un barco enloquecido,
que viene de la noche y va a ninguna parte,
así mis pies descienden la cuesta del olvido,
fatigados de tanto andar sin encontrarte.

Luego, de vuelta a casa, enciendo un cigarrillo,
ordeno mis papeles, resuelvo un crucigrama;
me enfado con las sombras que pueblan los pasillos
y me abrazo a la ausencia que dejas en mi cama.

Trepo por tu recuerdo como una enredadera
que no encuentra ventanas donde agarrarse, soy
esa absurda epidemia que sufren las aceras,
si quieres encontrarme, ya sabes dónde estoy...

Vivo en el número siete, calle Melancolía.
Quiero mudarme hace años al barrio de la alegría.
Pero siempre que lo intento ha salido ya el tranvía
y en la escalera me siento a silbar mi melodía."

Pensaments

Sovint tinc la sensació que la meva vida és com una muntanya russa emocional on no hi ha manera de preveure fins quan durarà la pujada, i quan vindran les baixades. Potser la de tothom també és així, o potser la gent del meu voltant a après a viure amb aquest sentiment d'incertesa constant que anomenem vida, i la meva impaciència per tenir-ho tot "ja" no sigui més que una mostra d'inmaduresa que arrossego des de fa temps. Segurament sigui aquesta una de les lliçons que més m'ha costat d'entendre en els últims temps. Sempre he pensat que si les coses les podíem arreglar parlant, o actuant, perquè ens havíem d'esperar a que succeïssin soles? Perquè perdre temps deixant fluïr el curs natural de tot plegat, si ho podíem "forçar" i tenir-ho abans? Ara veig que potser el millor de les coses bones que ens arriben a la vida, és el moment d'esperar-les, la previsió d'elles, l'il·lusió d'unes bones vacances, els nervis de com anirà una primera cita, l'incertesa de si aquella persona amb qui t'agradaria estar et correspon o no. No sé quin filòsof deia que el millor que podiem fer per mantenir una fantasia era no realitzar-la, perquè si la feiem realitat segur que ens decepcionaria, segur que no seria com l'haviem imaginat. Així doncs, és millor deixar que la vida flueixi tal com ve, sense forçar situacions que, si han de passar, passaran igualment, sense que nosaltres hi poguem intervenir. Despendre's de la idea que tenim el control sobre tot el que ens passa a la vida, i adonar-nos que hi ha coses que no podem controlar, ni predir, i que tenen un curs impertorbable i necessari.

Afegeixo un trosset d'un text que m'agrada molt, i que penso que diu més del que sembla....

...Jo sóc la causa principal de la dependència,

de la possessivitat,

de l'esforç,

de la immoralitat,

de la por,

de la violència,

del crim,

de la bogeria.

Jo et vaig ensenyar la por a ser rebutjat

i vaig condicionar la teva existència a aquella por.

De mi depens per continuar sent

aquella persona buscada, desitjada,

aplaudida, gentil i agradable

que avui mostres als altres.

De mi depens

perquè jo sóc el bagul on has amagat

aquelles coses més desagradables,

més ridícules,

menys desitjables de tu mateix.

Gràcies a mi

has après a conformar-te

amb el que et dóna la vida,

perquè, al cap i a la fi,

qualsevol cosa que visquis serà sempre més,
el que creus que et mereixes.

Sóc... el sentiment de rebuig que sents cap a tu mateix.

Recorda la nostra història....

Tot va començar aquell dia gris

que vas deixar de dir orgullós:

<<JO SÓC>>

I, entre avergonyit i temerós,

vas abaixar el cap

i vas canviar les teves paraules i actituds

per un pensament:

<<JO HAURIA DE SER...>>

Blocs'n'Beer

Eiiiiiiiiii!!!! Avui, superada la ressaca emocional del vespre passat, només recordar-vos que dissabte tenim una cita, que s'acosta el dia F, és a dir, el dia FARRA, per reunir-nos tots els blocaires (i no blocaires, o blocaires, que, com jo, no tenen ni idea de fer re del blog xD) i celebrar que.... (opció A: hem acabat exàmens, opció B: ens han pujat el sou a la feina, opció C: les dues anteriors, sóc lo mejor de lo mejor, opció D: cap de les anteriors, jo surto per oblidar xDD)


Inga doncs, no em falleu eh!!

Homèns

Botes sexis de taló alt...... 40 euros
Faldilla mona de mida justa....... 42 euros
Samarreta suficientment escotada....... 10 euros

Quedar amb l'ex a casa seva per anar a buscar les coses que encara tens allà, i sortir-ne feta una reina.... No té preu.


Ara, que a l'últim moment et digui que es vol fer un piercing a la llengua, després de 5 putus anys (i continuant) de fantasia reincident de trobar un homònim de piercing..... és l'únic que em fa dir, un cop més: Vés a la meeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeerdaaaaaaaaaaaaaaaaaaa. Putus homes. Tots. I jo amb el calentón, per si no hi havia suficient... uffffffffffffffffffffffffff

Perquè???

No ho entenc. Us ho juro. No ho entenc, no sé si és massoquisme o simplement ganes de no avorrir-se mantenint una vida que creiem com a satisfactòria. Així doncs, la pregunta d'avui és, Perquè?? Perquè quan sembla que passem una petita etapa de satisfacció amb la vida que duem, ens entra aquell cuquet que ens empeny sense fre a dur a terme un suïcidi emocional darrera un altre.. Exemple, siusplau. Ok. Anys de relació, anys de patir, anys d'alegries també, anys d'anar-se fent petita i petita. De cop, una vida nova. Sentiments renovats, ganes de viure. Ganes de no tornar enrere. Per un moment sembla que tens la vida que vols. Magnifíc. Doncs falta temps per:

1. Que tens el front quasi perfecte al teu abast? Magnifíc. Et faltarà temps per trobar-ne un altre que, tot i saber conscientment que NO és millor, (que et farà patir, que serà el front més complicat que has tingut), serà el que més desitgis, i pel que més et rallis, i que et provoqui més suïcidis emocionals.

2. Que ja quasi has oblidat el teu ex, quasi ja no hi penses, quasi ja sembla que el pots deixar enrere lo suficient per continuar amb la teva vida? Magnífic. Et faltarà temps per matar-lo a trucades per quedar per fer un cafè amb l'excusa (o no tant excusa) que necessites urgentment aquelles sabates que s'han quedat al pis.

3. Que ja quasi has aconseguit que la teva vida tingui el sentit que tu volies? Magnífic. Falta temps per trobar algun motiu pel qual sentir-te buida altre cop....

Així doncs, la pregunta ara és... Perquè??????? Perquè sempre busquem/volem allò que no tenim, allò que ens és innaccessible, allò que ens fa sentir malament amb nosaltres mateixos?

Perquè ens agraden tant els suïcidis emocionals? És que sinò la vida no té gràcia potser, o és que simplement els humans (i sobretot les dones) som masoques de forma congènita?

Siusplau, il·lumineu-me........

He tornat!!!

Eiiiiii!!! Responent a tantes reclamacions de retorn jajaja he decidit escriure una miqueta, encara que sigui per explicar les quatre parides de sempre, les quals, els que em llegiu ja coneixeu... xD
Per començar, voldria dedicar aquest post a algú que no el llegirà, a algú que no sap ni que tinc blog, a algú que, sense saber-ho, m'ha canviat en molts aspectes. A algú que divendres va marxar. Sé que no n'hi ha per tant, que ens veurem, que ens hem d'alegrar per ell, un canvi cap a millor. També sé que són les petites coses les que trobaré a faltar d'ell. Les conyes estúpides a primera/mitja/última hora del matí, el piti sortint de la feina, el ritual de l'hora del cafè, les ganes d'ajudar sempre, la predisposició a donar-ho tot, tot el que, sense saber-ho, m'ha ensenyat. A la vida coneixes gent que et marca, que aconsegueix donar-te a mà quan tu només tens ganes de construïr murs al teu voltant, quan et tanques fins al punt de desconfiar de tothom. Gent que et fa tenir ganes de tornar a riure, de tornar a plorar, tornar a sentir, de viure. És curiós que a vegades les persones amb qui més podries compartir, a qui més voldries donar, apareixen en el moment en que la teva capacitat de donar-te als altres es troba sota mínims. Potser sigui aquest l'objectiu de tot plegat, potser sigui aquest el secret de créixer, d'evolucionar aprenent d'aquells que ens regalen moments inoblidables, lliçons per tirar endavant. Li desitjo lo millor, perquè potser no li vaig demostrar quan va marxar, però si que em va ajudar a treure molt que tenia dins quan ja no hi era, sola, amb mi mateixa, adonant-me que, encara, després de tot, podia sentir.

En fi, companys, només dedicar-vos això tmb a aquells amb qui vaig compartir la nit d'ahir, a aquells que vaig conèixer (i que em fa tanta ilu que m'hagin postejat :_) ) i a aquelles a qui sé que tinc sempre, i que espero que sàpiguen fins a quin punt em tenen a mi......... Perdoneu eh, però estic sensible avui xDDDDDD

Escriuré més!!!!!! Una cana a l'aire!!! Sempre!!!!!!!!!!!

Automatismes

Sóc dona de costums. No vull dir que em consideri conservadora, ni molt menys, em refereixo a uns certs "rituals" als que estic acostumada per facilitar-me la vida neuronal. Potser uns dels casos més exemplificadors seria el que duc a terme des que em llevo fins que marxo de casa. És tracta del següent, em sona el despertador (tinc tres alarmes al mòbil, una és completament insuficent per la meva capacitat de dormir xD) sempre a les 6:50, 6:55 i 7:00; em quedo fent el ronso fins les 7:05 aproximadament, fins que aconsegueixo desenganxar-me la manta, dir bon dia a la meva gosseta Mistu i arrossegar-me fins la dutxa, on segueixo el mateix ordre d'ensabonament i tot (automatisme matutí xDD), em poso el barnús 10 talles més gran del meu pare i vaig a vestir-me. Seguidament, i sempre amb la tovallola al cap pq es vagi assecant el cabell, vaig a la cuina, i comença el següent ritual: mitja tassa de llet al microones, un vas de suc de taronja que, un cop acabat de posar, a servit per fer el temps just pq s'escalfi la llet, que retiro del microones, afegint-hi cafè soluble i sucre. Un cop m'ho he pres tot, vaig al lavabo, em trec la tovallola del cap, em poso les arracades, l'anell, i passo per la cuina a buscar el tàper de la nevera del dia xDDD. Seguidament ve la cursa per poder agafar l'autobús a l'hora concreta per enllaçar amb el següent autobús amb el k faig transbord, però això ja és un altre tema a part........
En fi, espero no haver rallat gaire amb el tema automatismes però el fet és que ajuden a minimitzar l'esforç cognitiu (que als matins està sota mínims) i com deia no sé qui, així tenim espai per pensar en coses més importants (si es fa, sinò s'acaba pensant sempre en el mateix, o no??? xDDDD )

Ale, una cana a l'aire!!

Redecora la teva vida

Any nou, vida nova. Mesos enrere no hagués pensat que aquesta frase pogués arribar a tenir tant sentit per mi ara mateix. Època de canvis, de sensacions noves (o oblidades), de despertars d'emocions, de sentir-se en moments abatuda, i en instants plena. Època de recuperar vivències, amics, de notar la vida dins meu altre cop, de sentir-me jove de nou. Aquest nou any és per mi el començament d'una nova vida, o de reemprendre el curs de la meva novament. Tinc ganes de fer tantes coses, vull sentir que cada moment em regala una sensació que vull guardar, no que vull oblidar. Sento fer un post en plan sectari però se m'ha acudit tot això baixant del bus després de fotre una clapada (amb baveta penjant inclosa diria, per la cara que feia la iaia de davant quan m'he despertat amb un cop de colze de la veïna de seient, que pobra, volia baixar...) que m'ha deixat com nova. Així doncs, vull un any amb festa, amb farres, botes altes i desfase; però també amb feina i moments d'aprenentatge. Voldria un any on totes les coses que no desitjaria que hi fossin, em servissin per en fortir-me, enlloc d'enfonsar-me. Voldria un any on, tot i no saber qui ni què hi haurà, hi pugui ser jo, i això, per mi, ja serà molt.

Per fi!!

Holaaaaaaaaa
Sí, ja tinc blog!! Finalment he caigut a la temptació i he corroborat els comentaris de l'Alepsi i la Maduixeta avisant-me que acabaria amb un blog, i jo dient: un blog, jo?, Ufff massa feina!!! Doncs aquí em teniu, induïda per l'avorriment que provoca una tarda diumengeril sense res a fer (menys ordenar l'habitació, però això és en cas extrem), creant un blog nou, que dius, calia? Doncs mira, segurament no, però és el que hi ha, i a qui no li agradi, doncs que s'hi posi fulles!! Amb carinyu tot eh... Espero que algunes de les coses que pugui comentar/opinar/criticar/estudiar en aquest blog us serveixin per despertar-vos algun tipus d'emoció, tant si us semblen gracioses/estúpides/interessants/avorrides, deixeu un comentari!!! I recordeu... Una cana a l'aire!!!!!!!! Això sempre!!!!!