Torno a ser aquí, tampoc sé per quant temps, ja que sempre que retorno ho faig perquè realment tinc ganes d'escriure, de pensar, parar-me un moment i reflexionar... és per això que ja no diré que aquest cop prometo escriure més sovint, o que procuraré passar-m'hi una estoneta quan pugui... no, de moment avui escric, per mi sobretot, i fins que en torni a sentir la necessitat...
Abans de començar a escriure, i després de descobrir que havia oblidat la contrasenya per entrar al meu propi blog (el que m'ha comportat un munt d'intents frustrats per endevinar quina resposta havia escrit a la pregunta: Què és la vida? que tant innocentment havia donat al Sr. Gmail perquè em tornés a donar accés al meu correu abandonat) he estat rellegint tot el que he escrit fins ara, i m'he adonat que hi ha posts que ara, almenys avui, em sento temptada d'esborrar, o de modificar, o d'oblidar. Posts que em recorden moments en els quals no vaig optar pel camí més adeqüat, o en els que, simplement, em vaig deixar endur. He estat a punt d'entrar-hi, com si, fent-ho, retoqués així el meu passat, retoqués al meu gust els instants que han quedat gravats com a interpretació en aquest petit document... Quin autoengany. He preferit deixar-los, mirar-los amb nostàlgia i sentir-me almenys, una miqueta, orgullosa del camí que he recorregut, del que he deixat enrere, de com hem canviat.
Aprofito i deixo aquí una petita reflexió extreta d'un llibre que m'estic llegint.... i que, com molts dirien, crec que a mi em va com "anillo al dedo"....
Para mí, el pensar es a veces un mecanismo
defensivo, un modo de evitar algunos sentimientos,
un modo de no encarar la situación en
que me encuentro.
Especialmente en sociedad
donde la razón es mi brújula.
Mi problema es analizar la vida
en vez de vivirla.
Palabras a mí mismo
Hugh Prather
