Sovint tinc la sensació que la meva vida és com una muntanya russa emocional on no hi ha manera de preveure fins quan durarà la pujada, i quan vindran les baixades. Potser la de tothom també és així, o potser la gent del meu voltant a après a viure amb aquest sentiment d'incertesa constant que anomenem vida, i la meva impaciència per tenir-ho tot "ja" no sigui més que una mostra d'inmaduresa que arrossego des de fa temps. Segurament sigui aquesta una de les lliçons que més m'ha costat d'entendre en els últims temps. Sempre he pensat que si les coses les podíem arreglar parlant, o actuant, perquè ens havíem d'esperar a que succeïssin soles? Perquè perdre temps deixant fluïr el curs natural de tot plegat, si ho podíem "forçar" i tenir-ho abans? Ara veig que potser el millor de les coses bones que ens arriben a la vida, és el moment d'esperar-les, la previsió d'elles, l'il·lusió d'unes bones vacances, els nervis de com anirà una primera cita, l'incertesa de si aquella persona amb qui t'agradaria estar et correspon o no. No sé quin filòsof deia que el millor que podiem fer per mantenir una fantasia era no realitzar-la, perquè si la feiem realitat segur que ens decepcionaria, segur que no seria com l'haviem imaginat. Així doncs, és millor deixar que la vida flueixi tal com ve, sense forçar situacions que, si han de passar, passaran igualment, sense que nosaltres hi poguem intervenir. Despendre's de la idea que tenim el control sobre tot el que ens passa a la vida, i adonar-nos que hi ha coses que no podem controlar, ni predir, i que tenen un curs impertorbable i necessari.
Afegeixo un trosset d'un text que m'agrada molt, i que penso que diu més del que sembla....
...Jo sóc la causa principal de la dependència,
de la possessivitat,
de l'esforç,
de la immoralitat,
de la por,
de la violència,
del crim,
de la bogeria.
Jo et vaig ensenyar la por a ser rebutjat
i vaig condicionar la teva existència a aquella por.
De mi depens per continuar sent
aquella persona buscada, desitjada,
aplaudida, gentil i agradable
que avui mostres als altres.
De mi depens
perquè jo sóc el bagul on has amagat
aquelles coses més desagradables,
més ridícules,
menys desitjables de tu mateix.
Gràcies a mi
has après a conformar-te
amb el que et dóna la vida,
perquè, al cap i a la fi,
qualsevol cosa que visquis serà sempre més,
el que creus que et mereixes.
el que creus que et mereixes.
Sóc... el sentiment de rebuig que sents cap a tu mateix.
Recorda la nostra història....
Tot va començar aquell dia gris
que vas deixar de dir orgullós:
<<JO SÓC
I, entre avergonyit i temerós,
vas abaixar el cap
i vas canviar les teves paraules i actituds
per un pensament:
<<JO HAURIA DE SER...>>
