domingo, febrero 25, 2007

Pensaments


Sovint tinc la sensació que la meva vida és com una muntanya russa emocional on no hi ha manera de preveure fins quan durarà la pujada, i quan vindran les baixades. Potser la de tothom també és així, o potser la gent del meu voltant a après a viure amb aquest sentiment d'incertesa constant que anomenem vida, i la meva impaciència per tenir-ho tot "ja" no sigui més que una mostra d'inmaduresa que arrossego des de fa temps. Segurament sigui aquesta una de les lliçons que més m'ha costat d'entendre en els últims temps. Sempre he pensat que si les coses les podíem arreglar parlant, o actuant, perquè ens havíem d'esperar a que succeïssin soles? Perquè perdre temps deixant fluïr el curs natural de tot plegat, si ho podíem "forçar" i tenir-ho abans? Ara veig que potser el millor de les coses bones que ens arriben a la vida, és el moment d'esperar-les, la previsió d'elles, l'il·lusió d'unes bones vacances, els nervis de com anirà una primera cita, l'incertesa de si aquella persona amb qui t'agradaria estar et correspon o no. No sé quin filòsof deia que el millor que podiem fer per mantenir una fantasia era no realitzar-la, perquè si la feiem realitat segur que ens decepcionaria, segur que no seria com l'haviem imaginat. Així doncs, és millor deixar que la vida flueixi tal com ve, sense forçar situacions que, si han de passar, passaran igualment, sense que nosaltres hi poguem intervenir. Despendre's de la idea que tenim el control sobre tot el que ens passa a la vida, i adonar-nos que hi ha coses que no podem controlar, ni predir, i que tenen un curs impertorbable i necessari.


Afegeixo un trosset d'un text que m'agrada molt, i que penso que diu més del que sembla....



...Jo sóc la causa principal de la dependència,
de la possessivitat,
de l'esforç,
de la immoralitat,
de la por,
de la violència,
del crim,
de la bogeria.


Jo et vaig ensenyar la por a ser rebutjat
i vaig condicionar la teva existència a aquella por.
De mi depens per continuar sent
aquella persona buscada, desitjada,
aplaudida, gentil i agradable
que avui mostres als altres.


De mi depens
perquè jo sóc el bagul on has amagat
aquelles coses més desagradables,
més ridícules,
menys desitjables de tu mateix.


Gràcies a mi
has après a conformar-te
amb el que et dóna la vida,
perquè, al cap i a la fi,
qualsevol cosa que visquis serà sempre més,
el que creus que et mereixes.

Sóc... el sentiment de rebuig que sents cap a tu mateix.


Recorda la nostra història....






Tot va començar aquell dia gris
que vas deixar de dir orgullós:
<<JO SÓC>>



I, entre avergonyit i temerós,
vas abaixar el cap
i vas canviar les teves paraules i actituds
per un pensament:

<<JO HAURIA DE SER...>>






4 comentarios:

Anónimo dijo...

Molt bo i molt contundent aquest text; de qui és?

Tens raó amb això que el millor de la vida, de vegades és el que s'espera abans que arribi.... però també crec que és necessari actuar i fer passes endavant per aconseguir el que ens agrada, perquè si no, correm el risc de que ens passi de llarg sense ni mirar-nos, o picant-nos l'ullet de manera irònica. És difícil trobar el punt d'equilibri i, en tot cas, cadascú el té d'una manera, però la muntanya russa.... és part de la vida!

Una abraçada i gràcies per passar pel Revolt!

mps dijo...

Voler complir els teus somnis porta molts, molts problemes.

El primer de tots és que un cop ja l'has complert, què et queda? Res, la satisfacció de la feina ben feta potser? Però això pot no compensar el perdre de sobte i per sempre aquell somni que t'il·lusionava o fins i tot, et feia millor persona.

D'altra banda els teus somnis viuen només a la teva imaginació i no són reals, és una idealització d'allò que desitges. Intentar-los dur a terme et farà veure totes aquelles parts de la realitat que en els somnis obvies per disfrutar del que realment importa.

També es digne de menció que, donat un somni que et proposes fer realitat, arriscant el que sigui necessari per aconseguir-ho, pot desaparèixer d'un dia per un altre, i ser ocupat per un altre somni més maco, més ideal, més agradable. Ningú et retornarà el que has hagut d'arriscar i t'hauràs quedat sense cap guany.

Aquest filòsof sense nom potser tenia raó, però quan trobes encara més motius per fer-li cas ... és possible que valgui la pena deixar els teus somnis allà on pertanyen i et dediquis a ser tu mateixa, fent el que tu vulguis i, si ho trobes necessari, actuant, que les coses no sempre vindran soles.

Ara bé, sobre el tema d'esperar a que succeeixin les coses, quan tot va massa ràpid, no hi ha temps d'espera, no hi ha temps per reposar acabes entrant en una voràgine de drogues, sexe i festa que (bé, rebobinem) ... una voràgine d'aconteixements que, un cop acaba, un cop frena, intentes mirar enrere i de tantes coses que has vist no aconsegueixes veure l'esperit que tenien aquells moments, la bellesa que potser has deixat de contemplar en l'ànsia de veure més, perdent tot punt de vista i, al final, perdent allò que valia la pena del que has viscut.

I com m'has dit al meu blog ... a veure si sortim un altre dia! Que tremoli Barcelona!

Alls cuits mai couen dijo...

oh, m'hi he sentit tants cops així!!
Em solidaritzo amb el teu post!

salut!

Xupasangre dijo...

Un text molt maco. Pero et dones compte de que quan superes els teus somnis en crees uns altres i aixi redolant i tornant començar.