No ho entenc. Us ho juro. No ho entenc, no sé si és massoquisme o simplement ganes de no avorrir-se mantenint una vida que creiem com a satisfactòria. Així doncs, la pregunta d'avui és, Perquè?? Perquè quan sembla que passem una petita etapa de satisfacció amb la vida que duem, ens entra aquell cuquet que ens empeny sense fre a dur a terme un suïcidi emocional darrera un altre.. Exemple, siusplau. Ok. Anys de relació, anys de patir, anys d'alegries també, anys d'anar-se fent petita i petita. De cop, una vida nova. Sentiments renovats, ganes de viure. Ganes de no tornar enrere. Per un moment sembla que tens la vida que vols. Magnifíc. Doncs falta temps per:
1. Que tens el front quasi perfecte al teu abast? Magnifíc. Et faltarà temps per trobar-ne un altre que, tot i saber conscientment que NO és millor, (que et farà patir, que serà el front més complicat que has tingut), serà el que més desitgis, i pel que més et rallis, i que et provoqui més suïcidis emocionals.
2. Que ja quasi has oblidat el teu ex, quasi ja no hi penses, quasi ja sembla que el pots deixar enrere lo suficient per continuar amb la teva vida? Magnífic. Et faltarà temps per matar-lo a trucades per quedar per fer un cafè amb l'excusa (o no tant excusa) que necessites urgentment aquelles sabates que s'han quedat al pis.
3. Que ja quasi has aconseguit que la teva vida tingui el sentit que tu volies? Magnífic. Falta temps per trobar algun motiu pel qual sentir-te buida altre cop....
Així doncs, la pregunta ara és... Perquè??????? Perquè sempre busquem/volem allò que no tenim, allò que ens és innaccessible, allò que ens fa sentir malament amb nosaltres mateixos?
Perquè ens agraden tant els suïcidis emocionals? És que sinò la vida no té gràcia potser, o és que simplement els humans (i sobretot les dones) som masoques de forma congènita?
Siusplau, il·lumineu-me........
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
7 comentarios:
Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaai, iota... si jo sabés les respostes a les teves encertades preguntes... m'estaria forrant a vendre llibres d'aquests que fan tanta ràbia "libro de autoayuda: porqué?"
Nena... toca mirar endevant, que els ulls no se't posin al clatell!!!!
siusplau a mi no em preguntis!!!
:'(
jejeje
a la meeeeeeeeerda, a la merda tothom i punt.
i un porret aquest finde que ve, siusplau ^^
pro si tu mateixa et contestes al primer paragraf...
Versió maca: ENS AGRADEN ELS REPTES.
Versió realista: PERQUE SOM MASSOQUES I ENS AGRADA PATIR.
has tornat tan rapid i tan seguit que ja me perdut un post ;)
suposo que hi ha moltes respostes, però la que mes m'agrada a mi es que sempre volem el que no tenim, i noc al anar a nivells sentimentals... que ets rossa et tenyeixes de moreno, que el tens llis te l'arrisses, que la samarreta nomes està en blanc la vols en vermell... si som així en xorrades.. imaginat en coses mes trascendents!
Eiiii!
Alepsi, tens tota la raó, s'ha de mirar endevant, imprimim el psicotaiks i l'editem? Ens forrem fijo xDDDDD
Maduixeta... sí, a la merda tots. I després de lo d'avui, més que necessitaré aquest porret que no arriba mai.... (veure post nou).
Azri3l, diria que a vegades el nostre repte sembla comprovar si encara podem patir més que l'última vegada........ xD
Quanta raó tens Marina, flipo fins a quin punt desitgem no només allò que no tenim, sinó allò que no podem tenir, per què sembla que com més forts tinguis els rissos millor et quedi el cabell llis, no? I com tu dius, si ho fem amb aquestes coses, a nivells emocionals som la reòstia!!!
Ostres, qui tingui la resposta a aquesta pregunta, segurament ara es deu estar preguntant què passaria si fes exactament el contrari a la solució perfecta que ha trobat. Vaja, que crec que les persones som contradictòries de mena, i que a cop de contradicció (patacada inclosa, generalment), anem avançant en la nostra trajectòria vital. És com els nens petits que comencen a caminar, que a base d'hòsties van aprenent a mantenir l'equilibri.... però hi ha massa equilibri per aprendre a mantenir a la vida, i de tant en tant, ens la fotem.
Una abraçada!
coi! Jo juraria que ahir a la nit havia deixat un comentari, tan inspirat que estava, buaaaaaa!
res, et deia que potser busquem el que no tenim encara que sapiguem del cert que ens estavellarem perquè a base de donar bandades, de contradicció en contradicció, de patacada en patacada, anem avançant. és com els nens petits que comencen a caminar, que abans d'aguantar l'equilibri es foten unes quantes castanyes... i com que a la vida l'equilibri és molt més difícil d'aconseguir, necessitem unes quantes trompades més... a cop de contradicció. això, en definitiva, ens fa persones àvides de coneixement, de vida, d'experiències, de... No sé què més hi vaig posar, jejeje.
Una abraçada!
Publicar un comentario