domingo, noviembre 04, 2007


Juguem continuament: a jocs de poder, jocs sexuals, jocs de parella, jocs de competició i jocs amb els nostres amics, etc. Des de concursos d'estatus fins a combats de parella letals passant pels jocs de flirteig. Què hi ha de conscient, i d'inconscient en tots aquests jocs en els que som partíceps? Sabem del cert quina serà la conseqüència de les nostres accions abans de durles a terme? Berne opina que la majoria de cops, així és, i la majoria de vegades les conseqüències no ens beneficien directament. Però hi continuem, ens hi aferrem sense saber quin control tenim sobre el paper que representem a la vida.
Recomanació d'avui: jocs en els que participem, d'Eric Berne, un psiquiatre que va iniciar amb aquest llibre una pionera forma de fer teràpia: l'Anàlisi Transaccional, que pels qui no sapigueu de què va, només us explicaré que es tracta d'un mètode de psicoteràpia centrat en la simplicitat de les seves explicacions, sense grans tecnicismes, però amb probada eficàcia per a la resolució de conflictes sistèmics (familiars) i pel creixement personal.
A nivell funcional, pretén analitzar la forma com les persones interactuen entre si, mitjançant transaccions psicològiques, amb els seus estats de jo Pare, Adult i Nen, aprenent a utilitzar el primer per a donar "afecte" i "cura" als demés, el segon per a individualitzar-nos i el tercer per a buscar i rebre aquest afecte i cura, tant en la nostra interacció amb els demés, com amb nosaltres mateixos, creixent de forma que els meus tres "jo" evolucionin de forma integradora, i paral·lela.
A nivell profund, i això és el que jo trobo molt interessant, ens facilita poder deixar el guió psicològic que decidim en l'infància sota l'influència de les figures parentals i d'autoritat, que va ser necessari per a sobreviure però que podem encara estar seguint de forma inconscient. Al deixar el guió, deixem també de jugar els jocs psicològics que el reforcen, podent aleshores utilitzar integradorament la nostra capacitat de pensar, sentir i actuar, i poder viure una vida amb més plenitud.
Aquest llibre va molt lligat a un altre, que també comentaré més endavant: L'Eneagrama, que explica els tipus de personalitat basant-se en les experiències viscudes, tenint com a premisa bàsica el fet que tenim un substrat bàsic quan naixem, però que seran les influències que rebem de les figures d'autoritat les que ens faran agafar un paper o un altre en la nostra vida. Un paper que buscarem satisfer en totes les relacions que tindrem. Qui no ha conegut el/la típic/a que es passa el dia queixant-se, a qui tot li va malament, que cada relació que té està condemnada al fracàs? I la típica que només sap buscar-se nòvios que acaben resultant ser uns cabrons? Tots adoptem un paper, i buscarem les situacions en les quals es corrobori aquesta interpretació. D'aquesta manera, si el meu paper és de víctima, ja me n'encarregaré suficientment d'aconseguir els motius per fer-me'n, de trobar-me en les situacions que em permetin reforçar aquesta postura que he triat representar. Quin control tenim sobre les nostres decisions, sobre el que ens passa, sobre l'interpretació que tenim del que ens envolta?
Quin control inconscient tenim sobre nosaltres mateixos? Només la consciència del perquè, de l'on, la consciència de voler trencar amb aquests jocs psicològics ens aportaran una miqueta més de llibertat sobre les nostres decisions, i sobretot, sobre els nostres sentiments i els orígens de les nostres pors.

"Tanto si crees que puedes como si no, tienes toda la razón del mundo".

3 comentarios:

Anónimo dijo...

Doncs tots dos llibres apuntats directament a la llista! El primer perquè és tan necessari i positiu que trenquem amb la nostra manera de fer de quan érem petits.. Tenia un sentit en el sí d'una criatura desvalguda amb necessitat de protecció, però el perd tot en el moment en que hem d'esdevenir individus autònoms per poder créixer personalment.
El segon, em recorda lleugerament a la Teoria de l'Etiquetatge, de no recordo quin autor però que es va dedicar a estudiar a les escoles com els nens a qui se'ls hi deia, per exemple: "ets un desastre", interioritzaven tant aquesta denominació que acabaven comportant-se sempre com a tal. I passava el mateix amb els empollons, un nen que li deien sempre que era molt estudiós, interioritzava el seu paper i es comportava sempre coherentment a aquest, és a dir, sense parar d'estudiar. Però estudiava realment per vocació o perquè li agradava o perquè és el que corresponia al seu paper? Deixant de banda que per evitar la dissonància cognitiva, estaria convençut que li agrada, evidentment.

Doncs sí, sí, seran les meves properes adquisicions literàries!

Iota dijo...

Et diria que te'ls deixo, però el primer el vaig pillar de la biblio (tot i diria que l'adquiriré en un futur proper) i el segon l'estic encara integrant....
Pel que fa a la teoria de l'etiquetatge, segur que recordaràs un experiment que es va fer en una escola on es van separar els crios en dos grups segons si tenien els ulls foscos o clars, i als dels ulls foscos se'ls hi va dir que eren menys llestos que els d'ulls clars, i a aquests que eren superiors als d'ulls foscos. A part, els d'ulls clars tenien certs privilegis, se'ls reforçava positivament la conducta, se'ls deixava intervenir més a classe, etc etc... i es va acabar demostrant que els nens d'ulls clars havien augmentat el rendiment escolar de forma molt important, mentre que els d'ulls foscos havien baixat el seu rendiment però no de forma tant espectacular com els d'ulls clars.
Conclusió: el reforçament (encara que estigui basat en un fet aleatori i absurd, perquè els nens eren prou grans com per saber que el color dels ulls no tenia res a veure amb la capacitat) sigui positiu o negatiu influeix, però el positiu té una repercusió molt més important en la conducta que el negatiu, així com el aquest repercuteix una mica negativament, el positiu augmenta significativament la teva autopercepció de capacitats, amb el que conseqüentment també augmenta el teu rendiment.
Toque Supernanny total xD

Per cert, molt ètic l'experiment en qüestió, però vaja, que seria de la psicologia sense la vista grossa en els experiments de per exemple Zimbardo (el que es fa creure a gent que estan electrocutant a penya, o el de les presons), o de sonats homòlegs a ell?

Anónimo dijo...

I tant que el recordo l'experiment! I la dona que el feia també XD

Però per aquella època ja se sap..