Avui, buscant informació per Psicofarmacologia, concretament sobre les nostres amigues Benzodiacepines, he preguntat al senyor Google totpoderós a veure què podia trobar, i m'he sorprés a mi mateixa quan la primera pàgina que m'ha mostrat era de tal calibre: http://www.tavad.com/?gclid=CJXd552fr48CFQ2wQwodbnEQTA
Per als vagos que no heu entrat i que no entrareu, deixeu-me informar-vos es tracta d'una pàgina de tractaments avançats de l'addicció, és a dir, de tractaments de desintoxicació. I jo em pregunto, com pot ser que si poses al buscador el nom d'una droga tant socialment acceptada, legal i consumida com són els tranquilitzants menors (que es recepten com si fossin caramels per la tos) la primera pàgina que et surti t'informi dels tractaments per desintoxicar-te? És que ens estem tornant tots bojos o què? (Que si, ja sé que és un enllaç patrocinat, però es que no els hi importa a les industries farmacèutiques que el primer enllaç ja t'informi dels estragus que provoca el seu producte? O es que estan tant segurs del seu poder d'influència i de la seva implantació al mercat de la drogadicció que no hi veuen perill en que la gent conegui els efectes secundaris? O és que potser donen per suposat que la gent no s'informa?) .
És increïble intentar ser conscient de fins a quin punt vivim en una societat intoxicada, és més, en una societat ADDICTE. I aquí no només em refereixo a drogues exògenes, sinó a drogues emocionals. Aquest és un tema que podria donar per dos o tres tesis doctorals, però intentaré exposar les meves idees de la forma més breu i concisa possible.
Vivim en la societat del: "ja, aquí i ara" i això ho arrosseguem des que naixem fins que morim, i ho apliquem a tots els aspectes de la nostra vida. Vivim amb la consciència que el temps és limitat, que ens atrapa, i alhora tenim el "carpe diem" tant assimilat que sembla que ens persegueixi un trailer a cada minut. Aquesta visió provoca que tot petit obstacle que aparegui en les nostres vides tinguem la necessitat ja quasi entranyosa d'eliminar-lo inmediatament, saltar-lo, obviar-lo i a por otra cosa mariposa. Tant si es tracta de superar un conflicte o desengany amorós, com encarar el dolor d'una pèrdua, com no poder dormir o estar cansats... En Wijis, gran home, sempre ens deia, amb el seu accent holandès: "Somos extranjeros para nuestro cuerpo" i tenia tota la raó. Que la nòvia ens ha deixat? Tranquil, vés al psiquiatre (o al metge de capçalera, ara és igual ja, vinga!) i un xute de Prozac te la treurà del cap. Que no puc dormir? No problem, la nostra metge de tota la vida segur que no té cap inconvenient en receptar-nos un bon xute d'ansiolític, que ens deixarà com els zombis del Romero durant una bona estona. Ara, jo em pregunto, no seria més lògic, sa, natural, aprendre a escoltar una mica més al nostre cos, el que ens demana, i també el que no ens demana? Perquè ho sento, però si jo em passo tot el dia mirant la tele, si l'únic exercici que faig al dia és anar movent el cul de seient en seient (casa-cotxe-feina-cotxe-casa) com puc esperar que a les 12 de la nit caigui rendit de cansament al llit? On està escrit que hem de dormir tots les mateixes hores? Ens han inflat tant el cap de tonteries i generalitzacions absurdes que preferim omplir-nos el cos de porqueries abans de plantejar-nos què estem fent malament, o que potser no som tots iguals. Com diu la meva professora de Psicofarmacologia (amb ella d'aquí al club de la comedia): "Fingir ansietat és més fàcil que fingir un orgasme" Ole. Així com afegeix: "Que no tenim son? Ja veus quin problema. Hi ha mil perversions a les que dedicar-se". I jo li dóno la raó. Tens dos opcions, superar els petits obstacles a cop d'indústria farmacèutica, o pensar que: el dolor existeix, però passa, que l'insomni no és una malaltia, sinó un símptoma, i que tots, absolutament tots, des dels principis dels temps, hem tingut alguna vegada mal de cap, hem sentit que no podíem dormir, o hem tingut ganes d'engegar-ho tot a la merda, i que tanta pressa tenim per unes coses, i tant poca pel que realment importa. Sinó, acabes anant per la vida com un zombi, sense ansietat no patològica, i, citant per últim cop a la Farmacòloga i Psicòloga: "Recordeu el conte del Juan sin miedo?.... Doncs aquest era un psicòpata".
Per als vagos que no heu entrat i que no entrareu, deixeu-me informar-vos es tracta d'una pàgina de tractaments avançats de l'addicció, és a dir, de tractaments de desintoxicació. I jo em pregunto, com pot ser que si poses al buscador el nom d'una droga tant socialment acceptada, legal i consumida com són els tranquilitzants menors (que es recepten com si fossin caramels per la tos) la primera pàgina que et surti t'informi dels tractaments per desintoxicar-te? És que ens estem tornant tots bojos o què? (Que si, ja sé que és un enllaç patrocinat, però es que no els hi importa a les industries farmacèutiques que el primer enllaç ja t'informi dels estragus que provoca el seu producte? O es que estan tant segurs del seu poder d'influència i de la seva implantació al mercat de la drogadicció que no hi veuen perill en que la gent conegui els efectes secundaris? O és que potser donen per suposat que la gent no s'informa?) .
És increïble intentar ser conscient de fins a quin punt vivim en una societat intoxicada, és més, en una societat ADDICTE. I aquí no només em refereixo a drogues exògenes, sinó a drogues emocionals. Aquest és un tema que podria donar per dos o tres tesis doctorals, però intentaré exposar les meves idees de la forma més breu i concisa possible.
Vivim en la societat del: "ja, aquí i ara" i això ho arrosseguem des que naixem fins que morim, i ho apliquem a tots els aspectes de la nostra vida. Vivim amb la consciència que el temps és limitat, que ens atrapa, i alhora tenim el "carpe diem" tant assimilat que sembla que ens persegueixi un trailer a cada minut. Aquesta visió provoca que tot petit obstacle que aparegui en les nostres vides tinguem la necessitat ja quasi entranyosa d'eliminar-lo inmediatament, saltar-lo, obviar-lo i a por otra cosa mariposa. Tant si es tracta de superar un conflicte o desengany amorós, com encarar el dolor d'una pèrdua, com no poder dormir o estar cansats... En Wijis, gran home, sempre ens deia, amb el seu accent holandès: "Somos extranjeros para nuestro cuerpo" i tenia tota la raó. Que la nòvia ens ha deixat? Tranquil, vés al psiquiatre (o al metge de capçalera, ara és igual ja, vinga!) i un xute de Prozac te la treurà del cap. Que no puc dormir? No problem, la nostra metge de tota la vida segur que no té cap inconvenient en receptar-nos un bon xute d'ansiolític, que ens deixarà com els zombis del Romero durant una bona estona. Ara, jo em pregunto, no seria més lògic, sa, natural, aprendre a escoltar una mica més al nostre cos, el que ens demana, i també el que no ens demana? Perquè ho sento, però si jo em passo tot el dia mirant la tele, si l'únic exercici que faig al dia és anar movent el cul de seient en seient (casa-cotxe-feina-cotxe-casa) com puc esperar que a les 12 de la nit caigui rendit de cansament al llit? On està escrit que hem de dormir tots les mateixes hores? Ens han inflat tant el cap de tonteries i generalitzacions absurdes que preferim omplir-nos el cos de porqueries abans de plantejar-nos què estem fent malament, o que potser no som tots iguals. Com diu la meva professora de Psicofarmacologia (amb ella d'aquí al club de la comedia): "Fingir ansietat és més fàcil que fingir un orgasme" Ole. Així com afegeix: "Que no tenim son? Ja veus quin problema. Hi ha mil perversions a les que dedicar-se". I jo li dóno la raó. Tens dos opcions, superar els petits obstacles a cop d'indústria farmacèutica, o pensar que: el dolor existeix, però passa, que l'insomni no és una malaltia, sinó un símptoma, i que tots, absolutament tots, des dels principis dels temps, hem tingut alguna vegada mal de cap, hem sentit que no podíem dormir, o hem tingut ganes d'engegar-ho tot a la merda, i que tanta pressa tenim per unes coses, i tant poca pel que realment importa. Sinó, acabes anant per la vida com un zombi, sense ansietat no patològica, i, citant per últim cop a la Farmacòloga i Psicòloga: "Recordeu el conte del Juan sin miedo?.... Doncs aquest era un psicòpata".
2 comentarios:
Totalment d'acord, Mireia.
Els fàrmacs poden ajudar, però hauriem de prescindir d'ells sempre que sigui possible una alternativa més... ¿natural?. És el camí que jo segueixo :P
PD: tot i que potser em va bé aquesta pàgina de desintoxicació xDDD
La societat d'avui en dia creu que viure a base de pastilles és la normalitat. Jo mateixa tinc un calaix de la meva taula ple de pastilles que "necessito". Sí, sóc una farmàcia. Ara ja ho he acceptat i ara ja estic deixant la meva "addicció".
I això mateix és el que hauria de fer la societat. Problemes: la majoria de vegades, tenim tant assimilats certs medicaments que no sabem ja ni què porten o per a què serveixen; així, ens els prenem per a tot (que tens mal de panxa? Pren un gelocatil! Que tens mal de cap? també!); a més, actualment, els metges ens mediquen sense dir-nos què és o per a què serveixen les pastilles que ens estan receptant. I això també influeix en el fet que ens convertim en addictes a certs fàrmacs que no acabem de conéixer.
I sense anar tant enllà! Qunats ens hem pres un mucolític per un encostipat típic? Fàrmacs "inofensius"....I inútils! Però ho fem.
Sí, som addictes. ara queda susperar-ho.
Publicar un comentario