He viatjat enrere en el pensament - un pensament que s'anava esvaïnt a mesura que avançava - fins a regions remotes, on he buscat a les palpentes alguna sortida secreta només per descobrir que la presó del temps és esfèrica i sense sortides.
Vladimir Nabokov - Parla, memòria
El meu avi, qui per cert, era un gran pensador, em va ensenyar, sense quasi ni adonar-se'n, entre d'altres coses, que el temps no és un factor definitori ni decisiu en les nostres vides a l'hora de realitzar els nostres projectes, a l'hora de superar-se i decidir intentar-ho tot, a l'hora de perdre la por al fracàs. Encara el puc veure tirant-se de cap a la piscina i fent-ne tres de seguides sota l'aigua amb quasi 75 anys (i a la meva àvia intentant persuadir-lo: Alfred! no facis el burro que ja no ets adolescent!!) i deixant anar un dels seus "i ara!" cada vegada que algun fet no encaixava dins els seus esquemes, o simplement, quan sentia que el món, finalment, anava massa ràpid perquè el pogués seguir.
4 comentarios:
Sempre he pensat que el fracàs no és més que una autopercepció. El que més em sobta és aquesta por aberrant que li tenim tots.. Haver d'experimentar el fracàs suposa no haver estat capaços de dur a terme els projectes que en un principi ens havíem plantejat, però això al cap i a la fi, vol dir que tenim una profunda desconeixença dels nostres límits. No seria molt més intel·ligent anar fent "sobre la marxa"? Es pot ser ambiciós però tocant de peus a terra, proposar-se grans fites, la majoria de vegades irrealitzables, només serveix, normalment, perquè optem per no fer-les de debò. És molt més autèntic proposar-se coses seriosament que pot ser que acabem o no, i fer-les tan bé com sigui possible i donar-se completament, que no començar mil coses i fer-les totes a mitges per si de cas m'hi poso en serio i resulta que no me'n surto. Perquè aleshores hauríem d'assaborir el maleït fracàs. I no puc evitar de preguntar-me: I què passa per assaborir el fracàs? És que és dolent conèixer els propis límits? És que tant ens limiten les nostres fronteres? Jo vull pensar que conèixer els meus límits, més que per autolimitar-me, em serveix per autosuperar-me. Si no, al cap i a la fi, tot el que fem és força inútil: per què arriscar-se a emprendre tasques, si potser resulta que no som capaços de fer-les? És que si ens ho prenem així, més val que pleguem veles i ens prejubilem, no fos cas que ens topéssim de cara amb aquell qui som realment.
He dit. XD
"Sempre he pensat que el fracàs no és més que una autopercepció".
Tens raó... I el pitjor de tot és que, sabent que és cert (perquè ho sabem), seguim sense donar al màxim de nosaltres en les tasques que ens proposem per si les mosques no som capaços d'aconseguir la nostra fita, per la vergonya que podríem arribar a sentir en cas de fracassar.
Que trist, no?
P.D. T'has equivocat, no tenia gairebé 60 anys, en tenia uns 75... ;-)
Sí que és trist, sí..
P.D.: Ja deia jo, haguéssiu tingut un avi deu anys més jove que el meu pare!
Publicar un comentario